12 de novembre 2011

portes tancades

Vius davant d'una porta, 
tancada,
sense marc ni paret:
la sustenta la por.


Ni Sísif ho hagués pogut fer millor.

16 comentaris:

Catalina Cerdó ha dit...

obrim una finestra? Una abraçadeta!

Núria Talavera ha dit...

tant de bo fos possible :) però pensa que la por és el sentiment que ens fa tancar-nos més -o això em sembla.

M. Roser ha dit...

Hola Núria, la por no existeix, és un sentiment que,de vegades, ens ajuda a ser prudents, però sovint ens posa pals a les rodes i no ens permet avançar. No deixis que freni el teu caminar per la vida...
Una abraçada,
M. Roser

Núria Talavera ha dit...

ho sé, Roser, la por fa molt mal perquè ens impideix avançar a la vida... el que passa és que quan un s'hi troba costa enfrontar-s'hi, no és gens fàcil véncer les nostres pors, sempre hi ha monstres que les alimenten, i aquesta porta tancada que només s'aguanta per la por... també fa por :)

bon diumenge i gràcies pel comentari

magazine.cat ha dit...

Estic totalment d'acord, costa mol vèncer la por, es una de les coses que mes ens frena a la vida.

Bon dia:)

Anònim ha dit...

Tard o d'hora, haurem de tombar la porta al terra per passar cap a dins finalment...

Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Núria, tu ets més forta, amb una puntada de peu pots obrir la porta de bat a bat i fugiran tots els monstres!!!
Una abraçada,
M. Roser

Núria Talavera ha dit...

Miss Yuste, tens raó... o no... i què hi haurà dins? :)

Núria Talavera ha dit...

Roser, gràcies, això em pensava jo també, però la vida no deixa de sorprendre'm... sempre em penso que sóc millor del que realment sóc... poca cosa valc, o potser res :) això mateix, som pols finalment oi?

M. Roser ha dit...

Núria, no t'infravaloris que no és bo i t'ho dic per experiència, em d'aprendre a estimar-nos, que és molt saludable...Pensa que pols o som tots tant si valem, com si no!!!
Petons,
M. Roser
Està bé aquest exercici que t'ha proposat el Rafael, al final no sabia si llegia el teu poema o el seu...

El Arte de Criar ha dit...

Eres Núria: mamá de Berta, profesora de las que ya no quedan, amante de la lectura, gran amiga, buena compañera, hija y hermana. Eres generosa, sensible, empática, poeta y un millón de cosas más. No digas que no vales, no digas cosas malas sobre ti que minen tu autoestima porque corres el peligro de llegar a creértelas. ¡TU VALES MUCHO! y el tema de la puerta... o la abres de una patada o será porque en el fondo quizás sea mejor que siga cerrada. Quizás algún día dejes de verla o ella se vaya, quien sabe. Un besote

El Arte de Criar ha dit...

Nuri, soy Paloma, que llevo un rato peleándome con el programa y no me deja escribir con mi nombre...

Núria Talavera ha dit...

Roser, tens tota la raó... no sé perquè ho he escrit :) a vegades tenim sensacions en moments puntuals, però m'aplicaré a estimar-me molt, t'ho prometo. Una abraçada

I sí, aquest és un bon exercici, al seu blog ho ha proposat a tothom, a veure si t'animes, estaré pendent del teu poema sobre portes tancades :)

Núria Talavera ha dit...

Pa :) ya sabía que eras tú, te acabo de dejar un msj en el FB. Por cierto, la idea de la patada la encuentro muy atractiva, la valoraré convenientemente y en cuanto a lo otro... también es muy razonable, de hecho, si consigo que se vuelva invisible quizá incluso pueda atravesarla sin casi darme cuenta.

Pues nada, no pierdas este sentido común tan poco común :)

besazo

Rachel ha dit...

la teva porta me la trobo tot sovint, i és q de portes d'aquestes n'hi ha un munt. suposo que viure implica anar-les tombant, perquè sinó, creixen creixen i creixen i se t'acaben menjant! et bloquegen.

la meva porta és la que m'agradaria veure, sentir, tot i que no sempre ho aconsegueixo.

gràcies per comentar al meu blog :)

Rafael Meyerhofer ha dit...

La porta de la por se sustenta sola...no calen pareds ni marcs...només nosaltres podem decidir creuar...però ja sabem que la por ens deixa parats :(