13 de maig 2013

El que queda de mi. II de XX


He fet llenya de l’arbre caigut.
La vida deu ser això,
acumular la ràbia  fins a no tenir-me més.

8 comentaris:

M. Roser ha dit...

Primer hem d'intentar que l'arbre no caigui, i si cau res de fer-ne llenya...No sé perquè , no et veig acumulant ràbia, em sembla que et castigues, i no se'n treu res...
Petonets de bona nit.

Rafael Meyerhofer ha dit...

el comptador de ràbia, en aument o ja estabilitza?...

Rafael Meyerhofer ha dit...

i ja posats a dir-la, si al próxim també poses el vers....la vida deu ser això.....pots canviar el nom a la serie complerta de poemes....dic jo...ara k fet i fet...

Núria Talavera ha dit...

Oscilant, com la vida mateixa, com el Dragon Khan :-)

Núria Talavera ha dit...

No sóc jo Roser! només és poesia :-) la meva vida és molt més avorrida q els meus poemes jjjjj

Núria Talavera ha dit...

Jajjajajaja!!!!!! faré el q em sembli... q x això sóc copiona professional!!

Josep Lázaro ha dit...

Potser l'arbre cau perquè passen coses, i forma part d'aquell pes innecessari. L'estranyesa per a mi, està en el quietisme, no creieu...

Salut.

Núria Talavera ha dit...

Doncs sí, cal ser generosos i deixar que l'arbre faci el seu cicle vital... potser de les seves cendres neixerà un brot nou, i tot començarà... la vida vaja... tal qual