28 d’octubre 2009

Autonomia, llibertat, independència

Fa uns quants dies que hi penso, en això de l’autonomia. Tot va començar amb la de la meva filla, que només té dos anys, però que ja en necessita. Sap descordar-se les sabates, fer pipí tota sola i menjar amb la cullera sense ajut, entre altres coses. És obvi que aquesta autonomia seva, que l’ha portat a obtenir una parcel·la de llibertat nova, ens ha posat una mica nerviosos -al seu pare i a mi, vull dir-, perquè és el primer pas cap a la seva independència.

I una cosa et porta a l’altra, com sempre. La llibertat dins la parella, la que ens demanen els alumnes a l’institut–i per la qual no lluiten prou, segons el meu parer-, l’autonomia de centre, necessària per poder autogestionar-nos i portar endavant el nostre projecte educatiu, i aixi podríem seguir... Les persones, els centres educatius, els pobles o el que sigui no hauríem de tenir ningú que ens privés de la nostra autonomia –i per tant de la nostra llibertat i independència-, perquè fer-ho és el mateix que dir: “tu sol no pots”. I això no és cert.

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolguda Núria, de les petites i primeres autonomies passem a les grans i després tornem a la dependència que ens imposa l'edat avançada... No sé si és un bon disseny per al món, aquest, perquè s'hi donen fets comprovats: en l'edat adulta, els que tenen poder no ens deixen ser autònoms. Així en política i en religió, per exemple, sempre serem menors d'edat perquè algú ens vol tutelar i se'ns vol imposar. I el pitjor: nosaltres ens hi considerem, de menors i, per mandra de pensar, ja ens va bé.

Sandra D.Roig ha dit...

´No he trobat mai un article tan tendre i senzill per a definir l'autonomia.
m'ha encantat.
t'abraço.
Una nena de dos anys, ja veurás si riureu amb els seus avanços, que semblen petits però son grans! molt grans!.
Per cert jo guardo en un excel les definicions del marcel, es el meu fill que en te 4, i la veritat es que al cap del temps quan afegeixes una paraula rius molt.

Núria Talavera ha dit...

Olga, crec que has encertat de ple amb el problema: "ens hi considerem, de menors d'edat, i per mandra de pensar, ja ens va bé". Una societat adulta i responsable dels seus actes... quan hi arribarem? Com a mínim, tinc el convenciment que al meu institut eduquem en aquest sentit, per formar ciutadans responsables, lliures i autònoms, tot i que a vegades tens la sensació que nedes contra corrent... Gràcies pel comentari i benvinguda a les meves nebuloses.

Sandra, gràcies pels elogis i pel comentari, és fantàstic trobar gent propera a travès de la xarxa. És molt bona idea el que expliques, si puc, ho faré

Núria Talavera ha dit...

... i ciutadanes, és clar!

Joan Calsapeu ha dit...

L'Olga hi toca de ple: el poder sempre vol infantilitzar qui no en té, perquè la "minoritat" de l'altre és la garantia de la "majoritat" pròpia. Així en puericultura com en política.

I sí, la clau és qui se sent "menor" (menor d'edat o menor nacional) acaba essent també un menor mental, un tarat espiritual i un discapacitat polític. I tot això és fill de la irreflexió, de la ignorància i de la paràlisi mental.

Núria Talavera ha dit...

Sí, Joan, però què passa amb els que no ens hi sentim? què hem de fer per viure en una societat adulta?