Conegut sobretot com a artista visual, però amb un treball poètic i assagístic sòlid, comparteixo amb Perajaume el paisatge del Montnegre i les hores passades a Sant Pol (no érem junts, per cert)
Els noms ventriloquials
Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d'aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.
(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)
3 comentaris:
^-^
Aquest si que me'l conec,però me l'apuntaré de totes maneres.M'he llegit poca cosa seva.
La poesia de Perejaume em connecta amb la terra i m'exalta. El de Sant Pol és com un pagès que, en comptes de sembrar verdures, sembra paraules i diu les pedres, els sots i els cims que les envolten. M'he llegit tota la poesia que ha escrit els últims deu anys, i em llegiré la que vindrà.
És veritat, Joan, i d'aquest poema m'agrada la personificació que fa dels llocs "ens miren amb un sot a la boca" i com ens pensem que no tenen vida i que podem parlar "en el seu nom"... ho trobo genial...
Publica un comentari a l'entrada