"A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.”
Kafka en la orilla, Haruki Murakami
4 comentaris:
Si,i d'una tormenta així només s'en pot sortir més fort...el noi de 16 anys més fort del mon diu en Haruki...a mi es un dels fragments que més m'agraden del llibre...ben triat Núria :)))
és el principi del llibre i també de moltes altres coses, com a la vida mateix... és un fragment que em va fer pensar molt :)
abraçada ;)
I després de la tormenta ve la calma. Imagina aquells camins dels passatemps en que sempre hi havia sortida possible i a vegades més d'una i tot!! Ànims!!!
les tormentes interiors són necessàries per anar avançant.. i és cert, sempre s'acaba trobant el camí :) gràcies amic o amiga anònim.
Publica un comentari a l'entrada