Que brollin les paraules,
i de les paraules, les veus;
i que tornin els càntics,
i amb els càntics, els gestos.
Perquè dels càntics brolla l’ocasió,
el torrent imparable,
incontestable,
brolla el silenci
dels ulls oberts,
la bombolla de la felicitat finita,
passatgera, inconstant.
Brolla la mort, amiga,
i és per això
que aviat entonarem
cançons esplèndides.
Arrecerats en l’ombra
de la llum nocturna,
paràsits dels llibres,
forniquem amb la xarxa
que ens uneix, tendra i maleïda.
La xarxa.
3 comentaris:
Et deus referir a la xarxa d'internet. Tan bona com és, n'hi ha que la converteixen en maleïda.
Com sempre els teus poemes em fan rumiar...quant de temps.
sí, suposo :) deu ser com tot, segons com l'utilitzis pot ser de moltes maneres...
Maria, és cert, fa temps, estic una mica desconnectada :) un petó
Publica un comentari a l'entrada