09 de febrer 2011

en aquestes hores estranyes

La Núria m'ha demanat que pengi aquest seu últim poema fins que es vegi capaç de tornar a escriure. Crec que no cal cap més comentari; de part seva, gràcies i fins aviat:

 
cap amic m’acompanya
en aquestes hores,
més enllà dels silencis
o de les carícies liles.
Cap estel de llibertat,
cap mot entenedor,
ni entendridor,
cap soroll,
cap moixaina.

Només mirades,
dits acusadors,
orelles avergonyides,
estòmacs que ho paeixen tot.
Fins i tot un nomhopucreure
m’acompanya. Això,
i la solitud extrema.

10 comentaris:

somni i malson ha dit...

A vegades cal deixar pas al temps per valorar coses com, per exemple, l'amistat. Són paraules belles per sentiments tristos, ens agrada l'anàfora com a base del text, i també la contraposició entre les estrofes... un bell escrit, Núria... fins aviat doncs

maria ha dit...

Torna aviat maca.
Una abraçada.

Ignasi ha dit...

Avui, a la biblioteca, he conegut Kirmen Uribe.
Al llegir-te, aquest poema m'ha tornat al cap:

"Quan estàs
amb el cel a sobre i el terra a sota,
amb el cor destruit,
uns quants records,
un sol amic,
una sola intenció
són suficients.

I tornas a començar,
ni que sigui de zero,
agafar un nou camí".

http://www.youtube.com/watch?v=rlIqhujmmE4&feature=related

A cuidar-te Núria

Unknown ha dit...

Poc a poc, amb algú al costat o no, tot avança. Simplement és saber esperar a que els camins es creuen i, com no, agafar el que més felicitat ens porte fins al final.
Ah! I que diguen i assenyalen el que vulguen...jum!

Rafael Meyerhofer ha dit...

Oblida tot el que no t'acompanya i del que si ho fa, lliure't de tot menys de tu mateixa, lliure, tendre, lleial -com tu ets- mai estaràs sola, t'esperem.

Anònim ha dit...

La solitud, extrema o no, és un estat mental, com ja deus saber. Tot és qüestió de trobar l'equilibri i,la mirada aparentment acusadora, esdevindrà un esguard amistós.

salut i peles

M. Roser ha dit...

Núria, també a mi aquestes darreres setmanes m'han hagut d'escriure coses al blog i no et pensis, encara em costa fer-ho...
No estic d'acord amb el poema,´no estàs sola, t'acompanyen els sentiments d'afecte de totes les persones que t'estimen i t'envien bones vibracions (espero formar-ne part). I pensa que una actitud positiva ens ajuda sempre.
Molts petons,
M. Roser

magazine.cat ha dit...

Tots ens sentim sols en un moment o altre de la nostra vida però això no vol dir que en realitat ho estem, més aviat es un estat d’ànim.

Salut des de Lleida.

Matilda's Dreams ha dit...

et deixem descansar petita, però amb una única condició, que tornis amb més forces que mai... mua!

Núria Talavera ha dit...

moltes, moltes, moltes gràcies a tothom per la força dels vostres comentaris... sens dubte, un milió de vegades més valuosos que el poema mateix...

tornem-hi doncs :)que a la vida fan falta moltes passes per arribar a bon port