ha plegat la roba després de planxar-la,
cada peça al seu lloc,
armaris plens de desig.
Una calaixera somriu descaradament,
i una butaca envellutada
recorda, enyorada, el passat llunyà.
Si la foto d'un senyor amb bigoti
baixés del seu altar, per un moment,
i ell obrís els ulls davant la lluita inesperada,
cauria fulminat davant del més profund dels misteris:
ella encara s'obre de cames
pensant en el més enllà.
4 comentaris:
Tal vegada el senyor amb bigoti sempre va estar en un altar i no va volguer baixar mai a coneixer el que necessitaba aquella abnegada dona que cada dia el servia i que ara viu -tal i com ho feia abans- pensant en el més enllà...potser no tant llunya.
Penso que potser ella està pagant les conseqüències d'una actitud massa servil; si fins i tot la calaixera
somriu descaradament...però no estic segura que hagi après la lliçó, potser si reflexiona, amb el temps...
Una abraçada,
M. Roser
servir, servilisme... crec que l'heu encertat :)
abraçada
Publica un comentari a l'entrada