l'últim post

Doncs sí, me'n vaig de vacances... de blog, i és que el dia 1 començo a treballar i aquest any, més que cap altre, necessito totes les neurones disponibles per treure'm la feina de sobre i fer-la bé. Apa, a reveure, amenaço amb tornar. Una abraçada a tothom que em llegeix:


No he estat mai a NY, i penso que no hi aniré mai. No importa. Tampoc no he vist Niàgara, la Xina, el Pol Nord, ni tan sols Islàndia o Escòcia. No tinc diners, només una feina que abans m’agradava. Ja no sóc jove, no tinc somnis o desitjos impossibles. Només vull agafar-te de la mà i fer un cafè plegats a qualsevol bar de la ciutat, somriure per coses senzilles, escriure junts el nostre epitafi i decidir quin dia de la setmana podem anar a comprar al supermercat; agafar de la mà la meva filla i portar-la al parc a la tarda, i al vespre fer el sopar i riure mentre li explico el conte d’abans d’anar a dormir.

I amb això, la felicitat.

dir

M’hi agafo fort per no caure,
és el vertigen de la por.

Si vols recuperar les hores perdudes,
les sabates sense rumb,
abraçades càlides d’agost...
l’has de venir a buscar.
Potser naufragarem en un mar de felicitat
-de nou.

Cavalco descontrolada,
és el vertigen de la por.

Fes servir tot el que abans va ser teu,
però no em parlis de propietats:
jo sóc l’única que no té res.

Entrar i sortir per la mateixa porta,
trucar-te sempre que et trobi a faltar,
estimar-te sense que faci mal,
seure a la platja mentre m’acaricies les cames
perquè no tingui fred:
no necessito res, no demano res més.

Mossego la vida amb neguit,
és el vertigen de la por.

Ja ho he dit.

i si no, val més callar

Les últimes paraules que Amaranta li va dir a Pietro Crespi van ser: "No seas ingenuo, Crespi -sonrió-, ni muerta me casaré contigo." I no va voler tornar a parlar amb ell.

I és per això que "Pietro Crespi perdió el dominio de sí mismo. Lloró sin pudor, casi rompiéndose los dedos (...) agotó los recursos de la súplica. Llegó a increibles extremos de humillación. (...) Descuidó los negocios. Pasaba el día en la trastienda, escribiendo esquelas desatinadas, que hacía llegar a Amaranta con membranas de pétalos y mariposas disecadas, y que ella devolvía sin abrir."

Finalment, com sempre passa amb la incomunicació, tot es va perdre: "El dos de noviembre, día de todos los muertos, su hermano abrió el almacén y encontró todas las lámparas encendidas y todas las cajas musicales destapadas y todos los relojes trabados en una hora interminable, y en medio de aquel concierto disparatado encontró a Pietro Crespi en el escritorio de la trastienda, con las muñecas cortadas a navaja y las dos manos metidas en una palangana de benjuí. Úrsula dispuso que se le velara en la casa."

Amaranta va embogir, no tant, crec jo, perquè Crespi se suicidés, sinó perque les últimes paraules que ella li va dir van ser aquelles. I és que no sabem mai si els mots que pronunciem a una persona seran els últims que li podrem dir... només per això, val la pena pensar-se molt i molt bé el que surt per la nostra boca... I si no, val més callar.

Fragments citats extrets de Cien años de soledad

endavant

Una bona opció de vida, anar endavant salvant les dificultats del camí:


"Lord David era mort i per tant havia fet tard. Massa tard. Era massa tard per a tot. Però ella va continuar endavant, tan decidida com sempre, i sempre provant de posar-se al dia."

Alan Bennett: Una lectora poc corrent