Hola Núria, la por no existeix, és un sentiment que,de vegades, ens ajuda a ser prudents, però sovint ens posa pals a les rodes i no ens permet avançar. No deixis que freni el teu caminar per la vida... Una abraçada, M. Roser
ho sé, Roser, la por fa molt mal perquè ens impideix avançar a la vida... el que passa és que quan un s'hi troba costa enfrontar-s'hi, no és gens fàcil véncer les nostres pors, sempre hi ha monstres que les alimenten, i aquesta porta tancada que només s'aguanta per la por... també fa por :)
Roser, gràcies, això em pensava jo també, però la vida no deixa de sorprendre'm... sempre em penso que sóc millor del que realment sóc... poca cosa valc, o potser res :) això mateix, som pols finalment oi?
Núria, no t'infravaloris que no és bo i t'ho dic per experiència, em d'aprendre a estimar-nos, que és molt saludable...Pensa que pols o som tots tant si valem, com si no!!! Petons, M. Roser Està bé aquest exercici que t'ha proposat el Rafael, al final no sabia si llegia el teu poema o el seu...
Eres Núria: mamá de Berta, profesora de las que ya no quedan, amante de la lectura, gran amiga, buena compañera, hija y hermana. Eres generosa, sensible, empática, poeta y un millón de cosas más. No digas que no vales, no digas cosas malas sobre ti que minen tu autoestima porque corres el peligro de llegar a creértelas. ¡TU VALES MUCHO! y el tema de la puerta... o la abres de una patada o será porque en el fondo quizás sea mejor que siga cerrada. Quizás algún día dejes de verla o ella se vaya, quien sabe. Un besote
Roser, tens tota la raó... no sé perquè ho he escrit :) a vegades tenim sensacions en moments puntuals, però m'aplicaré a estimar-me molt, t'ho prometo. Una abraçada
I sí, aquest és un bon exercici, al seu blog ho ha proposat a tothom, a veure si t'animes, estaré pendent del teu poema sobre portes tancades :)
Pa :) ya sabía que eras tú, te acabo de dejar un msj en el FB. Por cierto, la idea de la patada la encuentro muy atractiva, la valoraré convenientemente y en cuanto a lo otro... también es muy razonable, de hecho, si consigo que se vuelva invisible quizá incluso pueda atravesarla sin casi darme cuenta.
Pues nada, no pierdas este sentido común tan poco común :)
la teva porta me la trobo tot sovint, i és q de portes d'aquestes n'hi ha un munt. suposo que viure implica anar-les tombant, perquè sinó, creixen creixen i creixen i se t'acaben menjant! et bloquegen.
la meva porta és la que m'agradaria veure, sentir, tot i que no sempre ho aconsegueixo.
16 comentaris:
obrim una finestra? Una abraçadeta!
tant de bo fos possible :) però pensa que la por és el sentiment que ens fa tancar-nos més -o això em sembla.
Hola Núria, la por no existeix, és un sentiment que,de vegades, ens ajuda a ser prudents, però sovint ens posa pals a les rodes i no ens permet avançar. No deixis que freni el teu caminar per la vida...
Una abraçada,
M. Roser
ho sé, Roser, la por fa molt mal perquè ens impideix avançar a la vida... el que passa és que quan un s'hi troba costa enfrontar-s'hi, no és gens fàcil véncer les nostres pors, sempre hi ha monstres que les alimenten, i aquesta porta tancada que només s'aguanta per la por... també fa por :)
bon diumenge i gràcies pel comentari
Estic totalment d'acord, costa mol vèncer la por, es una de les coses que mes ens frena a la vida.
Bon dia:)
Tard o d'hora, haurem de tombar la porta al terra per passar cap a dins finalment...
Una abraçada.
Núria, tu ets més forta, amb una puntada de peu pots obrir la porta de bat a bat i fugiran tots els monstres!!!
Una abraçada,
M. Roser
Miss Yuste, tens raó... o no... i què hi haurà dins? :)
Roser, gràcies, això em pensava jo també, però la vida no deixa de sorprendre'm... sempre em penso que sóc millor del que realment sóc... poca cosa valc, o potser res :) això mateix, som pols finalment oi?
Núria, no t'infravaloris que no és bo i t'ho dic per experiència, em d'aprendre a estimar-nos, que és molt saludable...Pensa que pols o som tots tant si valem, com si no!!!
Petons,
M. Roser
Està bé aquest exercici que t'ha proposat el Rafael, al final no sabia si llegia el teu poema o el seu...
Eres Núria: mamá de Berta, profesora de las que ya no quedan, amante de la lectura, gran amiga, buena compañera, hija y hermana. Eres generosa, sensible, empática, poeta y un millón de cosas más. No digas que no vales, no digas cosas malas sobre ti que minen tu autoestima porque corres el peligro de llegar a creértelas. ¡TU VALES MUCHO! y el tema de la puerta... o la abres de una patada o será porque en el fondo quizás sea mejor que siga cerrada. Quizás algún día dejes de verla o ella se vaya, quien sabe. Un besote
Nuri, soy Paloma, que llevo un rato peleándome con el programa y no me deja escribir con mi nombre...
Roser, tens tota la raó... no sé perquè ho he escrit :) a vegades tenim sensacions en moments puntuals, però m'aplicaré a estimar-me molt, t'ho prometo. Una abraçada
I sí, aquest és un bon exercici, al seu blog ho ha proposat a tothom, a veure si t'animes, estaré pendent del teu poema sobre portes tancades :)
Pa :) ya sabía que eras tú, te acabo de dejar un msj en el FB. Por cierto, la idea de la patada la encuentro muy atractiva, la valoraré convenientemente y en cuanto a lo otro... también es muy razonable, de hecho, si consigo que se vuelva invisible quizá incluso pueda atravesarla sin casi darme cuenta.
Pues nada, no pierdas este sentido común tan poco común :)
besazo
la teva porta me la trobo tot sovint, i és q de portes d'aquestes n'hi ha un munt. suposo que viure implica anar-les tombant, perquè sinó, creixen creixen i creixen i se t'acaben menjant! et bloquegen.
la meva porta és la que m'agradaria veure, sentir, tot i que no sempre ho aconsegueixo.
gràcies per comentar al meu blog :)
La porta de la por se sustenta sola...no calen pareds ni marcs...només nosaltres podem decidir creuar...però ja sabem que la por ens deixa parats :(
Publica un comentari a l'entrada