T'endinses en el nostre oceà
i ofegues el teu crit en l'onada més rebel,
sospitosa escuma de petons dolços.
Nedes mar endins, cansat,
lluitant a mar obert,
et deixes portar pel corrent fosc
i Eol m'explica històries
de la teva aneris singular.
Sé que et banyaràs en altres aigües,
i que nedaràs les vides que no he gosat oferir-te.
Reconec el teu batec
a cada roca
de cada platja,
i a cada port
de la teva llum.
Ningú m'il·luminarà com tu ho has fet.
El meu far.
6 comentaris:
...recordo que la pell freda d'una aneris no deixa indiferent.
Un petonet aquàtic Núria.
Preciós :-)
gràcies amics blogaires, vosaltres sí que en sabeu ;)
Un poema de contrasts...
Una foscor viscuda, i d'altra banda uns records tendres plens de llum, la llum d'un far...
Petons,
M. Roser
Em recorda el Sonet CXVI de Shakespeare, això del far. El meu preferit.
Roser, Helena, no havia vist els comentaris, gràcies. LLum i foscor, com la vida mateixa, gràcies per la referència, Helena, no el conec, el poema que esmentes, però m'agrada saber que un escriptor com ell, que parla de les coses importants de la vida, tenia un far com a imatge poètica.
Publica un comentari a l'entrada