04 d’abril 2009

la dona que es passeja per les Tierras Altas

Hi ha una dona que es passeja per les Tierras Altas en un escarabat vermell lluent per fora, després d’haver deixat enrere Tuxla i el Cañón del Sumidero. La carretera que enfila cap a San Cristóbal de las Casas és molt sinuosa però està en força bon estat.

Ha triat aquest mitjà de transport perquè la furgoneta que conduïa aquell a qui deien “El mono” es va espatllar. O més ben dit, “El mono” es va quedar amb la palanca del canvi de marxes a les mans i quan la dona li preguntà quan trigaria a reparar-la, l’home contestà ahorita mismo está, la qual cosa no volia dir res, res en absolut; i ella tenia pressa, molta pressa. De manera que es va dirigir a l’estació camionera, però el primer camió que sortia cap a San Cristóbal –un bus de segona classe, atrotinat, amb algun impacte de bala i de pedres als vidres- també semblava portar retard, malgrat l’avís que es podia llegir al boleto del passatger: favor de presentarse en el punto de salida con un mínimo de 15 minutos antes de la hora de salida indicada en el boleto. Aquesta mena d’indicacions constituïen un misteri per a la dona que es passeja per les Tierras Altas. Per què calia aquesta antelació si tots, absolutament tots, els camions que havia agafat fins llavors sortien tard?

Així doncs, l’única opció que quedava era el transport privat en cotxe, i ara no se’n penedeix gens perquè pot conduir amb la finestra oberta i respirar fons mentre passa per la carretera que la porta fins a San Cristóbal i quan la detenen als controls militars pot aixecar el seu braç europeu i somriure amablement als adolescents que aixequen les metralletes a l’alçada dels seus atributs masculins per deixar clar que poden disparar quan vulguin fer-ho perquè ells són molt homes -encara que joves- i en veure la dona també jove i maca deixen a terra el cordill que sostenen per aturar els pocs vehicles que circulen per aquelles contrades, sense saber que aquella dona potser el que més desitja és engegar-los un tret o millor encara, enviar-los a l’escola i acabar amb aquella bogeria.

Quan arriba, sense treure la maleta del cotxe, apressa el pas i entra a la Catedral, on en aquell moment se celebra l’homenatge al Samuel Ruiz, bisbe i teòleg de l’alliberament, mediador de la causa zapatista davant el govern, el padrecito.

Després de la cerimònia, la dona que es passeja per les Tierras Altas s’ha instal•lat a l’Hotel Santa Clara i ara sopa en un local que hi ha a prop. Un dels nens petits que ronden per les taules s’asseu amb ella, li ensenya un dibuix i s’acaba amb fam de vergonya les restes que han quedat al plat. I la dona s’agafa les mans per sota la taula i pensa, pensa en el poc temps que falta per tornar a trobar el subcomandante i caure en la seva tendresa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Una dona agossarada i susceptible de les tendreses revolucinàries. Una dona interessant, aquesta...

acollida inter ha dit...

Caram, "ahorita mismo", em sembla si no m'equivoco que estem en terres mexicanes, no?
vincles importants... és cert això de l'espera, no hi ha mai pressa!
Salutacions.

Joan Calsapeu ha dit...

No sé si aquesta noia de què parles ets tu -supòs que sí. Jo vaig ser a San Cristóbal i en alguns tocoms de per allí, a Chiapas, just sis mesos abans de la insurrecció zapatista. Llavors ja circulaven rumors sobre la preparació d’un aixecament guerriller –i penso que si aquests rumors em van arribar a mi, que era un passavolant, havien d’arribar a orelles de tothom (Govern inclòs). I és curiós que el govern mexicà fes, aquell gener de la revolta a Chiapas, com si li vingués de nou.

Núria Talavera ha dit...

uf, Joan, tot és ficció, fins i tot la realitat. De tota manera, sí que hi vaig ser, just al mig de la selva Lacandona, i sí que vaig poder "platicar" uns minuts amb el Samuel Ruiz, però va ser uns anys després de la teva visita, dedueixo per les dates.

Sí Joana, això del ahorita mismo ens va deixar petjada, com moltes altres experiències, però no tan forta ni tan emocionant com la vostra...

Josepmanel, em sembla que tots els homes i dones que corren pel meu blog són una mica agosarats i la que els fa passejar per aquí no té gaire seny :-)

Gràcies per les visites!