26 d’abril 2009

L’home que s’escolta a si mateix

Avui l’han vist i l’han sentit, a l’home que s’escolta a si mateix. Potser fa riure una mica, és cert, perquè mentre parla i fa veure que contesta la pregunta d’una alumna, infla el pit i somriu lleugerament pensant, tal vegada, en la seva veu harmoniosa i profunda, mentre l’alumna l’observa amb ulls oberts i, el neguit de ser davant seu, la fa moure’s d’una banda a l’altra, recolzant el pes del seu cos ara en aquest peu ara en aquest altre, incòmoda tal vegada per la poca atenció que en realitat rep d’aquest personatge.

L’home que s’escolta més a si mateix que a ningú altre porta el cabell negre, tenyit, a l’alçada de les espatlles gairebé, i és alt, i ferm, i en un altre temps era atractiu i jove, però, ai las, això era en un altre temps, perquè ara ja és gran, i sorrut, i molt vulnerable. Potser per això, quan es posa davant dels alumnes mou el cap, i deixa caure les parpelles fins a l’alçada del melic, i fa sortir del seu coll una veu greu i melodiosa, que fa posar els pèls de punta al bidell que l’escolta des de fora de l’aula, i mou les mans davant seu com si lluités amb tot de molins de vent, i així, disfressat de Quixot, entoma les classes cada hora de cada dia de cada setmana de cada curs des de fa una pila d’anys.

2 comentaris:

Patricia Montañés ha dit...

A vegades es molt necessari escoltar-se a sí mateix per entendre's. Estic segura de que aquest senyor s'entén i es coneix perfectament. És un punt a favor, no?
Un petonet

Núria Talavera ha dit...

No sé, Patri, perquè jo aquests homes i dones no els conec, són ells que em busquen perquè els expliqui i parli d'ells :-) De tota manera, crec que no parlem de la mateixa "escolta". Aquest home tan pagat de si mateix no escolta ningú més, i això sí que no és gaire bo, crec jo...

Abraçades (que avui va d'això)