Torno de la biblioteca a peu, olor forta de gessamí pels últims carrers pròxims a casa i una brisa fresca que agraeixo després de la calor i els nervis durant la tertúlia. Penso en tot el devessall de paraules que acabem d’escoltar, la Isabel-Clara Simó, quin tros de dona i d’escriptora!
Ens ha fet, primer, una explicació magistral de la novel•la que hem llegit, La salvatge, de com la va gestar i del que volia transmetre: parlar de l’amor possessiu. Ha detallat cadascun dels ingredients que va utilitzar per elaborar-la i de com va cuinar-los: el personatge del Quim, superior i amb el poder suficient per posseir la Dolores, una noia jove, anodina, i la Victòria, la dona vulgar però amb sentit comú suficient per fer de columna sostenidora de la relació Quim-Dolores; l’escala maçònica que metafòricament pugen els personatges a través dels capítols fins arribar a la mort de la Victòria i comença els descens que es completa amb un final que redimeix el Quim i allibera la Dolores; el llenguatge poètic i l’estil construït amb monòlegs i parèntesis que recullen els pensaments més secrets i interiors dels personatges...
I llavors hem anat enraonant, enraonant i la tertúlia –perquè ho ha estat de veritat, els clubaires i els oients han participat activament- ha esdevingut, a més de tertúlia literària –altres personatges d’altres llibres seus, elogis al seu últim llibre Els racons de la memòria, el paper de les dones escriptores i de les dones lectores-, un reguitzell de comentaris lúcids, intel•ligents i esplèndids sobre política, sobre la societat actual, sobre l’ensenyament...
Gràcies, Isabel-Clara, per la teva lucidesa, per la teva espontaneïtat, franquesa i rotunditat a l’hora de parlar de literatura, de sexe, dels homes i les dones, dels oprimits i dels que no tenen res, del país i de la llibertat. Que per molts anys més en puguem gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada