08 de juliol 2009

Ho he sentit bé?

Frases escoltades aquesta tarda al parc, ple de canalla i de mares assegudes en un banc, menjant pipes i llençant les closques a terra:

però es pot saber què us ensenyen a l'escola?

Jo, si convé, li dono un bolet. Nen! T’he dit mil vegades que no es pega!


És cert, Ramon, el temps és circular, o concèntric, o com sigui que ho vulguis dir...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No t'hi facis mala sang... la vida està plena de moltes escoles, la del carrer, la de casa, la dels iguals, la de la tele, la de l'Escola, i el més fàcil per a molts és donar la culpa d'allò lleig a una altra parcela, "jo no he sigut", i així em tranquil·litzo (i no em responsabilitzo). Les converses de les places són hiper diverses, jo opto per canviar de lloc quan no m'agrada el que escolto, però també va bé saber que tothom no és igual i això penso que és el que hem de transmetre als nostres.
joana

Núria Talavera ha dit...

Tens raó Joana, però és que a vegades sembla que les persones no aprenem res i anem repetint el que sentim des de fa anys sense evolucionar... i cada vegada som menys responsables... En fi, no tothom és igual, és una gran veritat!

Per cert, ets la Joana que jo conec, oi? :-)

Unknown ha dit...

Suposo que ens costa ser coherents. Jo mateixa m'adono que algun cop perdo els estreps amb les meves fillesi crido quan els demano que no ho facin ells. Si me n'adono (cosa que passa algunes vegades), els demano perdó. Ensenyar que no som infal·libles també forma part del nostre papaer com a pares.

Estic d'acord amb la Joana que hi ha moltes escoles. A casa els pare tenim un paper molt important. I a l'escola també. Treballar conjuntament quan hi ha hagut un problema -afortunadament sempre han estat lleus- m'ha proporcionat grans èxits. Un problema en el tema educatiu ha estat la fractura que s'ha produit: els pares donesn la culpa als mestres, els mestres es queixen que els nens són "aparcats" a l'escola. El treball conjunt és la manera. El dia que un pare qüestiona un mestre davant del seu fill es perd molt més que el respecte.

Núria, et descobreixo gràcies al post de "llegeixes o què?!". Em passejaré una estona pel teu blog.

Núria Talavera ha dit...

Eulàlia, no havia vist el teu comentari fins ara!

Sí, vaig escriure el post en calent, i a final de curs! després de molts mesos amb canalla i sobretot amb pares i mares que han renunciat al seu paper d'educadors... se'm va anar l'olla, normalment tinc molta paciència i sóc més comprensiva del que expressa el post. Espero recuperar forces durant l'estiu, perquè sóc de les mestres que no es rendeixen mai!

M'has descobert el post del llegeixes o què?! i també el teu blog, quines dues troballes! gràcies, fins aviat.