Obriu les finestres,
les abraçades,
les places.
Que corri l’aire,
la tendresa
i les fonts.
Que passegin els vells,
els joves,
les criatures.
Que no s’aturi el mot,
l’amor,
la llum.
Crideu ben fort
a través de portes infranquejables,
reixes demolidores,
murs insostenibles,
perquè res no ens pot aturar
ni ara ni aquí ni mai.
4 comentaris:
Una poesia molt bonica.Quina vida volem, si mai estem contents amb el que tenim?
Tens raó, cal obrir portes i finestres i no tancar-les.
Bella poesia que continua sent utòpica. Fa molts anys ja cridavem coses com aquelles de "¡no serem moguts!" i "no queda bé cridar a la plaça...", i un llarg etc.
¿Es crida sempre en va? Cridar pels símbols no porta enlloc. Quan passen els anys s'ha de cridar per coses concretes, diu Vinyoli.
Maria, potser pots cridar ben fort quina vida vols :)
Calpurni, i que el vent s'ho endugui tot :)
Olga, que no s'acabi mai la utopia, o és que hi ha res de més concret que la llibertat?
Gràcies per passar per aquí i deixar-hi petjada :)
Publica un comentari a l'entrada