08 d’abril 2010

bellesa

Parlant de bellesa...

Progressió

L'home culte
em parlava de la bellesa de l'Amazònia
de l'amor en la literatura,
de la guerra del Pacífic,
dels miracles segons la ciència.

L'home savi,
de la guerra,
dels miracles,
de la bellesa,
de l'amor.

L'home
em va fer l'amor i la guerra.
Va ser aleshores,
que vaig aprendre a fer miracles
per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich
A la taula del mig

7 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

M'ha agradat el poema, Núria... Tot i que l'autora peca potser d'excessiva immodèstia doncs el qualifica de "miracle", entre línies.

El teu enllaç també m'ha interessat molt, em sembla que m'apunto "Ucronies" a la llista de blogs a seguir...

"T'estimo si he begut", bon llibre, digue-li de part meva a la Moliner, he, he...

Núria Talavera ha dit...

ostres, jo en canvi entenc que per a ella és un miracle poder escriure el que sent i viu, entès com una cosa fora de tota comprensió humana però des de la modèstia, més aviat. Jejeje, haurem de preguntar-li directament...

Ucronies és un excel·lent blog que segueixo gairebé cada dia, te'l recomano molt i molt!

Ui, la Moliner, tinc por que se'm mengi ;)

bon dia Òscar!

Mireia ha dit...

jo estic més amb l'Óscar!

Joan Calsapeu ha dit...

Núria, Òscar, em fareu posar vermell –enquimosi, se’n diu d’això. El teu blog, Núria, em té enllaminit de fa temps. El teu, Òscar, l’acabo de descobrir, i vatua!, m’agrada molt... i a més em sembla que sintonitzem.

Pel que fa al poema de la Sànchez-Mústich, és molt bo. Però el “miracle” de marres no el sé veure com una immodèstia: jo l’interpreto com un astorament davant la capacitat de síntesi que la llengua permet quan és usada poèticament.

Núria Talavera ha dit...

m'encanta parlar sobre poesia, m'agradaria tant saber què en diu la Cèlia... i que en pensa la resta de gent que ens llegeix ;)

la Teresa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
la Teresa ha dit...

M'ha agradat molt el poema, potser gairebé tant com aquesta discussió que ha encentat l'Òscar.

Per a mi la darrera estrofa és tota una declaració de la bellesa de les coses que no s'entenen, que escapen de la lògica. Per sort, n'hi ha tantes...