He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.
No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.
És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.
6 comentaris:
Bo, com tots els que publiques.
Salut i sort
ostres Jordi, moltes gràcies
un petó
Encara millor, Núria. Aquest poema demostra que saps que vols dir i com ho has de fer. A hores d'ara ja he entrat a Nebuloses vàries vegades per tornar-lo a llegir. Petons!
què dir i com fer-ho... no sempre és fàcil... o sigui que moltes gràcies per l'observació, m'agrada molt que passis per aquí i, si és per rellegir, potser encara més :)
una abraçada
Sencillament de lo millor que he llegit aquesr dies. Felicitats! :-)
moltíssimes gràcies, és un luxe tenir lectors com vosaltres...
Publica un comentari a l'entrada