05 de juliol 2010

en la incertesa de l'absurd

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.

6 comentaris:

Jordi Tudó ha dit...

Bo, com tots els que publiques.

Salut i sort

Núria Talavera ha dit...

ostres Jordi, moltes gràcies

un petó

ricardgarcia ha dit...

Encara millor, Núria. Aquest poema demostra que saps que vols dir i com ho has de fer. A hores d'ara ja he entrat a Nebuloses vàries vegades per tornar-lo a llegir. Petons!

Núria Talavera ha dit...

què dir i com fer-ho... no sempre és fàcil... o sigui que moltes gràcies per l'observació, m'agrada molt que passis per aquí i, si és per rellegir, potser encara més :)

una abraçada

DooMMasteR ha dit...

Sencillament de lo millor que he llegit aquesr dies. Felicitats! :-)

Núria Talavera ha dit...

moltíssimes gràcies, és un luxe tenir lectors com vosaltres...