marxar per sempre

Bru, i dur, i ple,
en aquest cos mig amagat de tot
hi ha el teu desamor.
I a voltes l’estimes -o a vegades-,
de sobte sense cura;
a mitges,
a les palpentes.
A contracor.
A l’engròs.
A estones.

Hi tornes perquè sí,
o perquè no.
El busques, silenciós,
en aquesta nit callada, tendra i explícita.
Com tu.

Quan arriba el dia
no saps dir que no.
Llavors t’adones:
un sac ple de paraules inhòspites
dins un cap buit, en un cos sense budells.
Només així descobreixes la lluita
pel teu cos, per l’ànima dels qui deixes enrere.

I en el moment més planer, més perfecte,
més res o més tot,
caus, i t’aixeques, i et negues a tu mateixa
amb la mirada,
i t’arrenques aquella matriu fastigosa,
i tornes a ser tu.
Buida, esdentegada, mísera –si ho vols dir així-,
arrossegues la vida
pels carrers més amagats de la ciutat.
Malgrat tot, ets tu. Sempre, tu.