Passejo ben a prop del camí
que porta cap als teus orígens
i descobreixo, en cada rostre, el teu.
¿Qui ets, monstre,
amagat sota la meva por,
la por coberta per un munt de pols bruta,
d’orins bruts,
d’excrements d’odi,
la por d’aquells que observen
la finestra mig oberta
del poc que queda de mi?
3 comentaris:
Pot ser de tot una mica... De monstres n'hi ha per tot arreu, però només nosaltres som qui els alimentem... i acostumen a ser éssers mesquins, buits, sense sentiments...
Des del far bona nit.
onatge
és interessant la idea que nosaltres alimentem els propis monstres, i molt certa :)
gràcies per la visita
no li falta raó a onatge!!
Publica un comentari a l'entrada