15 de desembre 2011

Atles


Vaig fugir… però amb elegància,
allò que en diuen retirada estratègica.
Després d’allò, no hi va haver res.
A vegades, el destí decideix el camí,
d’altres, és el camí el que tria un destí llunyà.

Si penso en les fronteres de la meva pròpia por
no n’estic segura d’on comencen,
però conec, clarament, els límits del fracàs:
aquesta és la solitud més pregona,
la que sento dins el moll de l’os
i m’atrapa l’ànima.

Vaig fugir… sí.
Quan em persegueix la distància
tot es torna proper, i amable, i càlid.
Vestir-me per desvestir-me,
plorar per tornar a somriure,
veure-hi per encegar-me,
mostrar-me per tornar-me a amagar,
escapar… per desaparéixer,
fugir a esperons batuts,
galopant sobre el cavall de la pura malenconia…

Fugir, sí…
fugir d’estudi, de fam i de feina,
del born, del foc i de les brases també,
fugir per la tangent
fins a la línia de l’horitzó,
i caure-hi, sí, caure ben avall,
allà on el món s’acaba,
perquè Atles em reculli  i em faci seva.




8 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

El vell Atles...sempre disposat a aixecar quelcom!...Un poema magnífic Núria.

Ep!...per molts anys :)...escolta tu ets del mateix any que jo...o sigui 29 ja no?...cap als 30 doncs :D

Drapaire de mots ha dit...

Em meravella el que pot sortir del cor. Felicitats Núria un poema preciós.
Encara que no deixi cap comentari, passo sovint per aquí i la veritat moltes vegades em deixes sense paraules. Una abraçada blocaire.

Helena Bonals ha dit...

Com el Drapaire de mots, m'agrada molt aquest poema. "Plorar per tornar a somriure", ja és així.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Un bonic poema i entre totes les imatges , també em quedo amb això de "plorar per tornar a somriure", és com fer un pas enrere per agafar embranzida i anar sempre endavant...
Petons,
M. Roser

Rachel ha dit...

"Plorar per tornar a somriure"! m'hi apunto jo també! m'ha encantat el poema, de veritat! Felicitats! pel poema i pels anys! ;)

Núria Talavera ha dit...

gràcies Rafa, sí, ja som de la mateixa edat tu i jo, ara jo començaré a rejovenir i tu endavant, ja saps :)

Drapaire de mots, moltes gràcies, jo tampoc no sé què dir amb aquest comentari tan bonic!

Helena, Roser, Rachel, potser sí que de tot el que fem a la vida, això de plorar i somriure és el que més sovint fem i el que compensa més... de fet, somriure crec que és un fet només humà, cap animal no somriu, oi? potser, doncs, és l'única cosa que ens fa (una mica) persones.

Gràcies blogaires, una abraçada col·lectiva :)

Rachel ha dit...

eps! jo conec un poni que riu!

Núria Talavera ha dit...

jajjaja, ara sí que m'has fet riure Rachel, de debó? doncs mira, un poni que és una mica persona, segur que guanya a algú que no ho és perquè de veritat que hi ha gent que no somriu MAI!

gràcies per fer-me somriure, m'ha anat bé en aquest moment :)