10 de desembre 2011

cosmogonia


 
Un home alt i prim, esfilagarsat pel temps,
camina pels carrers amb passes desaforades;
s'hi creua una dona dolça, grassa,
manyaga, castigada per les onades i la sal coent,
i voreja la noia suau, verge encara,
lliure de qualsevol pecat,
però temptació que viu a prop.

Aquest és el seu microcosmos particular;
aquest i quatre rampoines més
acumulades a la botiga del carrer Major.

Gira la cantonada i el vers es torna home,
entra en un portal, les cames tremolen
-impaciència feta carn.
L'habitació és a les fosques,
res no fa preveure el que ha de passar.
I s'esdevé:
fúria impetuosa que travessa pantalons,
i túnels inèdits,
i decreptituds joves,
i desitjos coneguts
-però no per això realitzats.
Forats pecaminosos
omplen la vida interior.

Sortir al carrer proporciona la mesura de tot,
tornar a la llum amb els membres relaxats,
i la cintura satisfeta.
S'hi seu, badalla. Tremola. s'aixuga les mans.
Ella entra. Saluda. Comenta el temps.
S'imagina el seu ventre, conmogut per les onades
i la sal coent -també.
Vides solitàries, creuades, amoroses.

Observeu el cosmos, un cop ordenat.



3 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

Molt bó Núria, el cosmos és això...el cosmos i 4 rampoines més...i poder ordenar-les de tant en tant com nosaltres volem sense ser vistos o jutjats per ningú...tal vegada per nosaltres mateixos...però, com d'indulgents podem ser?...

1 petó i 3 o 4 rampoinetes més :)

Núria Talavera ha dit...

Crec que hem de ser molt indulgents perquè si no ho som nosaltes mateixos amb nosaltres mateixos... qui ho serà? :)

M. Roser ha dit...

Un home alt i prim esfilagarsat pel temps...
Un vers que es torna home i actua com a tal...
Molt filosòfic tot plegat Núria.
Petons de bona nit,
M. Roser