04 de març 2009

L'home que regala pedres

L'home que regala pedres no sóc jo, sinó un amic. Jo, per dir-ho d'alguna manera, sóc la mare secreta de la noia que somnia peixets de colors, bombolles d'aigua i bastonets de pa. I així podríem continuar fins arribar als moments més definitius de la meva existència, però no és aquest el moment.
La primera vegada que ho va fer, em va sorprendre que fos una pedra ploranera i, malgrat això, ambiciosa. Coronada amb un barretet d'un metall moldeable, la seva ànima es delia per copsar l'instant. En girar-la, vaig trobar un ull plorant un altre ull, i la pedra es va créixer per uns moments. L'home que regala pedres em va prevenir contra ella, contingudament, com és ell. Les pedres amb ànima melangiosa -em digué- com és ara aquesta, sempre volen ser més que els seus propietaris, no facis veure mai davant seu que et captiva.
El cert és que vaig esdevenir presonera durant molts anys d'aquella pedra sorneguera, que m'observava des del seu lloc a l'estudi, fent veure que no sentia, ni veia, ni olorava res del que es cuinava allà. Fins que un dia blau, i violent, de primavera -el recordo bé- em va arribar la segona pedra, delicada, senzilla, bellíssima.
Vaig col·locar la pedra amb ànima pura al costat de la primera, sense adonar-me del que feia. Només puc dir, en defensa meva, que mai no m'hauria imaginat del que pot ser capaç una pedra. Aquell ull viu, aquella nebulosa de contorns imprecisos, porfidiosa i extremadament llesta, va ser incapaç de resistir la temptació de corrompre-la. I altra vegada, al llarg de més i més anys, vaig haver de carregar amb les orgies entusiastes de dues pedres convertides, després d'un seguit de crisis espirituals, en dues veritables harpies.
Després vingueren moltes més. La generositat de l'home que regala pedres no té límit, i és per això que el seu cos pot albergar el màxim de sentiments possibles i que, sense saber-ho, ens delecta gairebé cada dia amb la contemplació de les nostres pròpies virtuts. He de dir, però, que no he tornat a trobar cap altre esperit inquiet com el d'aquelles primeres peces i penso, cada dia més, que no va estar una casualitat, sinó més aviat una causalitat i que, gràcies al meu amic estimat, vaig poder assistir a un encontre que, probablement, ja estava predestinat.