Puc dir que hi havia
una muntanya de porcellana,
i un estol d’ocells
que marcava la línia de l’oceà més profund;
“el desig no té límit”
va dir sobtadament la garsa.
En el meu mapa físic,
els rius i les pedres ballaven agafats de bracet,
columnes de fum
tallaven el pas d’una filera de lleons afamats.
Quan vaig obrir la boca per empassar la ràbia
i vaig fer el gest –obscè- de mostrar el meu cos,
un llençol taronja ple de nusos veritables
va relliscar i deixà oberta la porta del mirall.
4 comentaris:
Un text molt suggerent
sensualitat i rebequeria a flor de pell
amb una garsa molt encertada
bona setmana, Núria
Aquest surt a "Poesia a la frontera"...felicitats Núria, per cert només desitjo que si algun cop el lleons afamats travessen aquesta gàbia feta amb columnes de fum ser prou hàbil per escalar una muntanya de porcellana.
M'ha agradat molt Núria ;).
Hola Núria, m'agrada molt el vers que diu "els rius i les pedres ballaven agafats de bracet"...
No deixis que t'espantin els lleons afamats. Un poema molt sensual.
Una abraçada i un bon llarg cap de setmana.
M. Roser
Alice estaria contenta si pogués llegir aquests comentaris ;) No sempre es recorden els somnis, però aquest en concret va ser tan real...gràcies.
abraçada castanyera
Publica un comentari a l'entrada