quan la humitat arriba als nostres morts

"-¿Eres tú la que ha dicho todo eso, Dorotea?
-¿Quién, yo? Me quedé dormida un rato. ¿Te siguen asustando?
-Oí a alguien que hablaba. Una voz de mujer. Creí que eras tú.
-¿Voz de mujer? ¿Creíste que era yo? Ha de ser la que habla sola. La de la sepultura grande. Doña Susanita. Está aquí enterrada a nuestro lado. Le ha de haber llegado la humedad y estará removiéndose entre el sueño.
-¿Y quién es ella?
-La última esposa de Pedro Páramo. Unos dicen que estaba loca, otros que no. La verdad es que ya hablaba sola desde en vida.
-Debe de haber muerto hace mucho.
-¡Uh, sí! Hace mucho. ¿Qué le oíste decir?
-Algo acerca de su madre.
-Pero si ella ni madre tuvo...
-Pues de eso hablaba.

[...]

-¿Qué es lo que dice, Juan Preciado?
-Dice que ella escondía sus pies entre las piernas de él. Sus pies helados como piedras frías y que allí se calentaban como en un horno donde se dora el pan. Dice que él le mordía los pies diciéndole que eran como pan dorado en el horno. Que dormía acurrucada, metiéndose dentro de él, perdida en la nada al sentir que se quebraba su carne, que se abría como un surco abierto por un clavo ardoroso, luego tibio, luego dulce, dando golpes duros contra su carne blanda; sumiéndose, sumiéndose más, hasta el gemido. Pero que le había dolido más su muerte. Eso dice.
-¿A quién se refiere?
-A alguien que murió antes que ella, seguramente.
-¿Pero quién pudo ser?
-No sé. Dice que la noche en la cual él tardó en venir sintió que había regresado ya muy de noche, quizá de madrugada. Lo notó apenas, porque sus pies, que habían estado solos y fríos, parecieron envolverse en algo; que alguien los envolvía en algo y les daba calor. Cuando despertó los encontró liados en un periódico que ella había estado leyendo mientras lo esperaba y que había dejado caer al suelo cuando ya no pudo soportar el sueño. Y que allí estaban sus pies envueltos en el periódico cuando vinieron a decirle que él había muerto.
-Se ha de haber roto el cajón donde la enterraron, porque se oye como un crujir de tablas.
-Sí, yo también lo oigo."

Pedro Páramo, Juan Rulfo

des del cau

Que brollin les paraules,
i de les paraules, les veus;
i que tornin els càntics,
i amb els càntics, els gestos.

Perquè dels càntics brolla l’ocasió,
el torrent imparable,
incontestable,
brolla el silenci
dels ulls oberts,
la bombolla de la felicitat finita,
passatgera, inconstant.

Brolla la mort, amiga,
i és per això
que aviat entonarem
cançons esplèndides.
Arrecerats en l’ombra
de la llum nocturna,
paràsits dels llibres,
forniquem amb la xarxa
que ens uneix, tendra i maleïda.
La xarxa.

no em parlis de papallones

Baixo per Enric Granados,
rondino en veu alta.
Cotxes elèctrics travessen el carrer.
Soroll de martell,
no hi ha voreres en guaret
i l’indi fa dringar la bombona.
Maleeixo.
Arrugo el front.
Ell em mira. Somriu,
assegut en una escala.
“Tot just comença la setmana”.
És cert. Els dilluns urgents.

Sol de matí fred.
No em parlis de papallones
ni de bestioles semblants.
En lloguer. En venda.
Nostrum. Menjars per emportar-se.
El caliu dels cables,
de les muntanyes de vidres,
dels autobusos en processó
-erugues dels pins urbans-
de les maletes de ciutat,
boscos de persones inquietants.

Veig un home embarassat.
Rastes i perruques es fan la guitza.
Giro per Balmes,
enfilo i afilo el carrer.
Més endavant, l’Hostal Neutral
-per fi alguna cosa neutral.
No sóc dona de flors, jo.
Dibuixos de pedra,
maduixes de plàstic,
bicicletes deformes.
Enyoro les voreres en guaret!
Deixa’t portar, Sensualove.
Giragonses.
COL
ECT
IVA.
Roxy i CalvinKlein queden per sopar.

Continuo per Rambla Catalunya.
Ell em torna a mirar.
Somriu del tot, recolzat en un fanal.
“Tinc gana”.
És cert. Els dimarts urgents,
ja se sap...
Un cotxet travessa el carrer,
degoten tones de melmelada.
Allà diu Oportunitats. Quines?
I Casa Viva. On?
Ell ara m’observa.
Mig somriu, estirat en un banc.
“Aquí, al meu costat, sempre,
A qualsevol lloc, enlloc. Com tu”.

Arribo a Plaça Catalunya.
Servired. Sospiro fons,
m’hi agafo fort. Instants casuals,
vides transparents.
A Ciutat.

Ell ja no hi és. Jo tampoc.

sota els estels

Tu i jo,
complidors de somnis...
i de cada somni,
un triomf:
la lluita per la llibertat continguda.

Demà t’abraçaré, amor meu,
sota els estels,
i que ens vegi el món,
i la lluna,
i que canti el vent
entre les meves cuixes
i les teves mans.
Perquè demà, amor meu,
serem reals.

esquitxos

Deixo aquí tres poemes d'un amic que aviat publicarà el seu blog:


Golut
Glopejo amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.


Alquímia
Evaporant el meu jo,
condensant-lo gota a gota
i baixant en espiral,
sol per l'alambí,
conformo una dosi
llesta per inocular-te.


Camins
Cap a tu.
Nu, sense urgències,
acaronant el desig
contingut del futur.
A quatre mans,
cap a tu.

agost

ara que encara sóc
arran de mar
i que no tinc cap altra vida
que la meva,
veig i sento els vaixells,
impossibles, i la pluja
d'aquest agost
que no s'acaba mai més
però que no vull
que s'acabi mai...
I només petons blaus
damunt la sorra

el teu nom

Escric el teu nom només per escriure’l,
perquè no te’l puc dir
en la mesura en què vull,
a cau d’orella,
fluixet,
arrossegant-te les lletres,
mossegant-te la pell.

Que no vingui ningú
i em xiuxiuegi el teu nom
com si en fos propietari,
que no el pronunciïn en va.

Profanar-lo, en la mesura justa,
dir-lo, cridar-lo, escampar-lo...
Quan siguis amb mi,
emmudiran les veus,
i, perdut, el buscaràs
entre els plecs
dels meus sentits.
Fluixet,
com més t’agrada a tu.