com és possible, encara?

Tot just avui en parlàvem, a la sala de professorat , de la violència de gènere i de com ens esgarrifa comprovar que va a més. Els nostres adolescents estableixen relacions basades en la por, el domini i sovint la humiliació de la dona. No sabria dir si totes les dones hem experimentat en algun moment de les nostres vides aquesta sensació, però podria ser molt bé la que explica La dona que va ser home en un altra vida. És un post de fa uns mesos, però em sembla que avui val la pena recuperar-lo:

La dona que va ser home en una altra vida no sap exactament que és el que li passa, però ha començat a sospitar-ho arrel de l’últim cop que va fer l’amor amb el seu marit, ja fa més de dues setmanes. No és que tingui cap pensament concret ni cap idea estranya, ni tampoc no ha llegit res que parli de la reencarnació, dels móns paral•lels o del poder de la física quàntica. Simplement, té percepcions.

A vegades, per exemple, la dona es desperta amb la sensació que té entre les cuixes alguna cosa més que la seva mà agafada fortament a la banda interna del pijama, en actitud desafiant, violenta, estremidora. No té ganes de plorar, sinó de riure bruscament i de sacsejar aquell penis invisible que de cop i volta es torna esfereïdor i massa real per ser cert. No té por de res, llavors, ni tan sols té por d’Ell.

La dona que es pensa que va ser home, i que no sap quina serà la seva pròxima reencarnació, té una germana gran que li fa la vida impossible, una germana que molt bé podria haver estat una mena de gos guardià en la seva vida anterior, o potser el seu propi gos quan era un homenot gras i baixet, amb un bigoti fi i delicat i amb unes mans grolleres. Tot això ella s’ho imagina quan pensa en aquesta possibilitat, i no pas perquè hagi tingut cap somni premonitori ni cap visió inquietant, simplement sent que les seves mans no li pertanyen, que són massa petites per a totes les coses que necessita fer, abraçar, agafar o retorçar. Sovint, mentre va passejant pel carrer, es fixa en el clatell de la dona que camina davant seu i l’envaeix un sentiment plaent en imaginar-se la possibilitat d’acaronar amb els seus dits aquell coll, i encara més quan els estreny amb força fins a deixar-hi les empremtes marcades al voltant, talment com si es tractés d’un collaret fet de petjades liles.

Però aquests moments passen com si fos dins un somni, i quan acaben la dona torna a ser una dona feliç qualsevol, d’aquelles que estenen la roba al terrat i fan el dinar per als seus marits sense fixar-se en l’estona que porten a la cuina. I val més així, perquè Ell no consentirà que cap home s’interposi en les seves vides, cosa que la dona entén perfectament. Perquè aquest és un altre exemple, ella és capaç de posar-se en el lloc del seu home, d’entendre els seus sentiments, de copsar l’instant en què està a punt de perdre els nervis, quan plega el puny i la mira fixament, contingudament, tristament fins i tot. I llavors la dona recorda; vagament recorda aquella fúria que es belluga inquieta i veloç des del fons del cervell i recorre l’esquena, fins al clatell, fins a les mandíbules, quan les dents cruixen i les espatlles es tensionen i un rampell volador acciona el braç i el puny cau solitari i corprenedor en la galta de la dona que va ser home en una altra vida. I és això el que ella comprèn, no tant el fet en si mateix, sinó la sensació, l’emoció del moment, l’alleujament que segueix el cop, el descans final.

Ja fa més de dues setmanes que la dona va fer l’amor amb el seu marit. I no pas perquè ella ho vulgui, o no ho vulgui. Afortunadament, té clar que no és ningú per demanar o desitjar res. Ell sempre li ho recorda, això, que ella és un tros de merda i calla la boca perquè si la tornes a obrir ja te la tancaré jo d’una hòstia. Quan la dona sent aquestes paraules el mira amb els ulls bens oberts i fins i tot la boca oberta, però paralitzada. Les paraules es queden a la gola i no volen sortir, malgrat que volten i volten dins el seu cervell, paraules com ara ets un cabronàs de merda i jo sí que et trencaré les dents amb un cop de puny. I quan la dona sent tot això en el fons del seu cap s’adona que no és la seva veu la que està escoltant, sinó una de forta, greu i segura, la veu d’un home fort, greu i segur d’ell mateix, d’un home com Ell.