30 de novembre 2009

Fins als núvols


La meva filla sempre em demana que la gronxi "fins als núvols, mama" i em sembla preciós perquè vol dir que encara no s'ha posat límit a res... Els límits ens els posem nosaltres mateixos: el que pensin els altres, els prejudicis, les pors, voler fer content a tothom... Aquesta setmana que comença jo també em vull gronxar fins als núvols...

9 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Molt bé, Núria. Penso que s'ha de fomentar la fantasia perquè ens fa feliços. Una néta nostra de nou anys, que treu les millors notes a col·legi, té la voluntat de creure en totes les meravelles possibles que arribaran ara per Nadal. Com que jo als meus anys també les crec i espero, i a més sé que tenen un fonament històric, agraeixo aquesta dimensió que ens fa molt més comprensius amb el món.

- assumpta - ha dit...

M'has fet recordar el títol d'un llibre, del anomenats d'autoajuda, que em vaig llegir ja fa molts anys i que en castellà el títol era El cielo és el límite.

I crec que és veritat. De nens no ens marquem fites, sóm verges en tots els aspectes i això ens fa gairebé indestructibles, immortals, digues-li com vulguis.
La mateixa societat i el seu entorn, és el que ens talla les ales amb tota mena prejudicis.

Gronxat fins els núvols Núria! i tan de bo ho aprenguem a fer de nou tots.

maria ha dit...

Podem aprendre tan d'aquests petitets...

Núria Talavera ha dit...

Tens raó Olga, la fantasia, i la creativitat penso que també, ens poden fer molt feliços i en canvi no és una cosa que fomentem gaire en els nostres fills -o alumnes. Segur que els adults en necessitem una bona dosi. Tinc sort perquè la meva filla m'ha fet recuperar aquests dos elements a la meva vida.

Gràcies Assumpta, doncs un bon desig pot ser: gronxa't tu també :), fins a l'infinit...

Si Maria, tot i que a vegades també aprenem de nosaltres mateixos (no sé què em passa últimament que aprenc de tot i de tothom... dec estar més sensible del compte :-)

Eulàlia Mesalles ha dit...

M'has recordat una cosa que em va dir la meva filla petita tot i que té un sentit diferent. Ella en deuria tenir 3 o 4. M'abraça i em diu:

- Mama, t'estimo molt. T'estimo... FINS EL CEL!!
´
El límit és el cel o és que el cel no té límits?

Núria Talavera ha dit...

Molt bo, Eulàlia, jo diria que el cel no té límits... no?

Joana ha dit...

La inocència de la infantesa els fa gaudir d'una llibertat total.

SU ha dit...

Avançada la setmana... Com va pels núvols? Tant de bo conservéssim sempre la innocència dels infants!

Et llegeixo,

SU

Núria Talavera ha dit...

tens raó Joana, enyoro alguna cosa d'aquell estat lliure...

Su, força bé, m'he deixat anat -una mica:)- i trobo que es viu bé, als núvols... tot i que jo sóc més dona d'estels i lluna.

Una abraçada