16 de novembre 2009

Sortir de l'armari

Avui em falta un mes just per fer els 40. No diré que no hi he pensat, en el fet de complir anys, i si toca un número tan rodó, doncs encara més. I no pas perquè pensi que són molts, o importants o definitius, sinó perquè d’alguna manera m’han servit per fer balanç i mirar enrere. Quantes coses han passat, de tots colors, i quantes em queden encara per fer, o per somniar, si més no... Les dones no hem de perdre la perspectiva del que som ni de qui som, tot el que tenim viatja amb nosaltres i, com molt bé diu el Ricard en aquest post, les marques del temps –les físiques i les que resten a l’ànima- conformen la nostra existència.

Viure en una societat com l’actual, on predomina la visió de la dona esquarterada, no és fàcil. Pits, culs i arrugues han de conviure amb tasques domèstiques i feines fora de casa, i l’ideal de la dona seductora que està sempre perfecta i a punt se’n va en orris quan arriba la nit i ens despullem de tot el que ens disfressa durant el dia. Potser per això val la pena tancar aquesta disfressa dins l’armari i sortir-ne amb la cara neta, el cos ben lliure i els sentiments a punt. Només així podrem esdevenir les dones que realment desitgem ser.

12 comentaris:

- assumpta - ha dit...

Dona't per satisfeta, Núria!
He arribat a la mateixa conclusió que tu i he tardat 10 anys més en adonar-me'n.

Lluís Bosch ha dit...

Doncs mira, a mi em queden 15 dies per fer els 45 i com que els homes anem més lents en tot, vaig decidir que seria ara quan em miraria la vida enrere, a veure què.
Potser els homes també tenim arrugues i flaqueses i penjolls, i hem de conviure amb el mite del tipus actiu, eficaç, que sap arreglar aixetes i reparar motors de cotxe. I només quan surto de la dutxa (símil d'armari) veig què sóc.

Helena Bonals ha dit...

A mi em falta un any i mig.
No penso celebrar-ho especialment, no m'agraden aquestes convencions.

És veritat tot el que dius.

maria ha dit...

Nena moltes felicitats!ho important és l'esperit,tinga-ho sempre present.Però amb aquests articles que ens escrius no cal que et doni consells.^-^Magnífic!
Me'l guardo per quan els faci.

jorditib ha dit...

Felicitats pels 40. L'important no és tenir-ne si no com és tenen. Aquesta vida és una vall de llàgrimes i s'han d'aprofitar els intants bons per riure, somiar, volar...
Per molts anys.
Dona un tomb pel casa meva, veuràs que aquest món de mones ens l'hem de pendre el més bé possible.
L'adreça e casa és: "Al vent"
www.miradesalvent.blogspot.com

Per molts anys, salut i força

Núria Talavera ha dit...

Moltes, moltes i moltes gràcies per tots els vostres comentaris, que enriqueixen el que s'escriu per molt senzill que sigui, com ara aquest escrit.

Veig que el tema suscita reaccions diverses. En tot cas, Assumpta, a veure si n'hi ha que se n'adonen als 30, i així tot això que guanyarem les dones, oi? :-)

Lluís, és molt interessant el punt de vista masculí, gràcies per deixar-lo.

Helena, coincideixo amb tu, no faré una celebració especial, simplement la de cada any, perquè sí que m'agrada celebrar la vida!

Marieta, gràcies per les teves paraules, sempre tan amables, ets un solet!

Jordi, gràcies i benvingut! no estic d'acord que la vida sigui una vall de llàgrimes, al contrari, penso que és un tresor i que en podem gaudir tant com volguem. Em passaré pel teu blog i ens anirem llegim.

Una abraçada

F.Puigcarbó ha dit...

com diu el tango..... cuarenta años no es nada, i si no digues com en Serrat que fa vint anys que tens vint anys i ja està.

Moltes felicitats!!!!!!!

Núria Talavera ha dit...

jeje, no cal Francesc, puc dir que en tinc 40 i quedar-me tan panxa :-)

Eva ha dit...

Hola Núria, ja saps que vaig atrafegada però avui he fet una volta pel teu bloc i m'animo a fer un comentari (he de confessar que m'estreno en el tema).L'altra dia vaig llegir un article de la P Rahola i el vaig trobar genial: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091119/53827254370.html
Així que, per molt anys, puguem gaudir del que som i no del que -algú, alguns...- volen que siguem. Una abraçada, Eva

Núria Talavera ha dit...

Hola!!! ni idea que llegies el blog, ostres, què bé! jeje, així doncs, preparades pels 40, oi? ja m'ho explicaràs, que tu vas abans que jo...

Una abraçada, ens truquem

núria ha dit...

Tu tranquil•la jo fa 10 mesos que tinc 40 i cap canvi significatiu. A més a més si nosaltres ja portem la creu a sobre cada vegada que diem que som del ’69 !:)

Núria Talavera ha dit...

Gràcies Núria, crec que tens raó... sobretot amb això del 69!