12 d’abril 2010

i després de la independència, què?

Ahir, a Torà, vaig aprofitar l’estona de diumenge al matí per anar a escoltar una conferència que feia l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, convidat pels organitzadors de la consulta sobre la independència de Catalunya en aquesta població de la Segarra.

Em va interessar el punt de vista que va aportar. Ell mateix em va comentar en acabar la xerrada-col•loqui que, “aquest no és el meu tema, però aprofito per parlar del que realment conec i m’interessa”, però penso que va estar molt bé fer una reflexió sobre quin podria ser el panorama després d'haver assolit la independència, i és que sovint a la vida tenim molt clar el que no volem i, en canvi, ens costa molt més definir el que realment ens agradaria.

Oliveres va parlar d’una Catalunya independent nova, no una rèplica del que és ara l’Estat Espanyol, amb un tarannà bàsicament solidari i cooperatiu en els àmbits econòmic, polític i social. Com hauria de ser la nova Catalunya?

1/ Una Catalunya que donés feina a tots els seus ciutadans/es. Per aconseguir-ho, caldria repartir entre tots el treball existent (reduir la jornada laboral) i revitalitzar les cooperatives.

2/ Un país que moderés el seu consum, reduint tot el que és superflu.

3/ Un país amb un sistema autònom de finançament, òbviament, sense que això volgués dir deixar de ser solidaris amb altres llocs del món, però amb qui vulguem i com vulguem. Caldria, també, una revisió de la funció de les caixes d’estalvi, les quals haurien de ser institucions amb beneficis bàsicament socials!

4/ Un país sense centrals nuclears, on les energies renovables fossin la principal font de subministrament.

5/ Catalunya hauria de tenir uns ajuntaments rics i potents, que poguessin estar al servei dels ciutadans d’una manera pròxima i que comptessin amb els recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de tota la població.

6/ És evident que Catalunya haurà de ser republicana! i tenir una presència activa i visible com a Estat a Europa.

7/ Un país pacifista, sense exèrcit, com els altres 24 estats independents del món que no en tenen.

8/ Caldria perfeccionar la democràcia: tots els partits polítics haurien de fer eleccions primàries i a les eleccions hauríem de poder votar llistes obertes.

9/ Tancaríem moltes presons i activaríem les polítiques de reinserció social.

10/ Aquest nou estat s’asseguraria de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població quant a educació, sanitat, infrastructures i habitatge, evidentment amb bons serveis públics.

11/ Un estat amb el català com a única llengua oficial i amb uns mitjans de comunicació al servei -real- dels ciutadans i ciutadanes.

12/ Catalunya hauria de ser generosa i acollidora amb els immigrants.

Moltes idees amb les quals podem o no estar-hi d’acord. Reconec que a mi no em desagrada aquesta ... utopia?

9 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

A mi aquesta utopia m'ha agradat, i molt!

De fet, moltes realitats passen per abans haver estat utopies...

*Sànset*

kika ha dit...

ai! si no fos només una utopia!

Diego ha dit...

Aixo es una UTOPIA, del pricipi al final

Lluís Bosch ha dit...

El problema no és si és o no utopia, perquè qualsevol realitat política ha estat abans una utopia. La democràcia era una utopia a Europa, fins que ho va deixar de ser. Per mi, el problema és que l'independentisme no concreta mai quina mena de país pretén, i per això crea tan poca adhesió.

Joan Calsapeu ha dit...

A mi tot això m'està molt bé, ho signo de dalt a baix. El que passa és que a la meva edat ja no hi crec, en els contes de fades -diria que no hi he cregut mai. Catalunya serà -aviat!- un Estat independent, i això ens comportarà moltíssims avantatges de tota casta; sobretot, serem lliures i garantirem la supervivència de la nació catalana.

Ara bé: Xauxa no existeix. Ni aquí ni enlloc. A l'Estat català hi haurà Millets i pretorians; el març marcejarà, l'abril abrilejarà i els fills de puta putejaran. Però serà tota una altra cosa.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

On s'ha de signar, que signo ara mateix? Per cert que l'independentisme cada cop crea més adhesions, però estem molt mal representats pels polítics actuals. És un cas clar en què la societat va molt per endavant de l'embrutida casta política.

DooMMasteR ha dit...

Tant de bo és faci realitat ben aviat. Jo també signaria.

joanfer ha dit...

Sí, potser a hores d'ara és una utopia. Però és pel que hem de seguir lluitant sempre. Encara que al final ens quedem a mitjes.
Jo crec que una vegada tinguem la independència vindran altres problemes, sobretot a nivell ideològic. Per dir-ho d'una forma simplista, de dretes i d'esquerres.
Jo sóc dels que pensa que per assolir tot això (independència i un estat socialista), cal una revolució pacífica en el que es faci tot alhora. De moment la majoria sembla estar primer per la independència i després ja veuriem...

Núria Talavera ha dit...

En aquest cas trobo que la proposta és molt concreta, Lluís.

De tota manera, penso que és molt lícit pensar en termes de justícia social i política, perquè ja està bé, no? potser sí que és molt idealista tot plegat però jo, als meus 40, encara m'alimento de somnis i d'idees :) i per molts anys, perquè em sembla que quan deixi de somniar i de desitjar i de lluitar per aconseguir les coses, és que ja m'hauré mort.

Per cert, al blog del Terricabras (el tinc a la llista dels que segueixo) hi ha una entrada molt interessant, us la recomano.

bona setmana!