Escric des de l’interior.
La vida s’ha tornat interior.
(Contamina).
El so del vers colpeja
amb força el front.
Camino d’esma,
perduda en sentiments inquietants.
(Trencadís).
Deixo la vida,
abraço el mot,
abandono el tresor
i el cibercafè es torna
recer. A recer de tot,
de la vida, del mot.
(Només quimeres).
3 comentaris:
Belles paraules, Núria! ;)
És curiós, però és cert: el cibercafè sembla un lloc on refugiar-se.
Gràcies Joan, tu que em llegeixes amb bons ulls ;)
Sí LLuís, és una sensació compartida :)
Publica un comentari a l'entrada