12 d’octubre 2010

des del cau

Que brollin les paraules,
i de les paraules, les veus;
i que tornin els càntics,
i amb els càntics, els gestos.

Perquè dels càntics brolla l’ocasió,
el torrent imparable,
incontestable,
brolla el silenci
dels ulls oberts,
la bombolla de la felicitat finita,
passatgera, inconstant.

Brolla la mort, amiga,
i és per això
que aviat entonarem
cançons esplèndides.
Arrecerats en l’ombra
de la llum nocturna,
paràsits dels llibres,
forniquem amb la xarxa
que ens uneix, tendra i maleïda.
La xarxa.

29 de setembre 2010

no em parlis de papallones

Baixo per Enric Granados,
rondino en veu alta.
Cotxes elèctrics travessen el carrer.
Soroll de martell,
no hi ha voreres en guaret
i l’indi fa dringar la bombona.
Maleeixo.
Arrugo el front.
Ell em mira. Somriu,
assegut en una escala.
“Tot just comença la setmana”.
És cert. Els dilluns urgents.

Sol de matí fred.
No em parlis de papallones
ni de bestioles semblants.
En lloguer. En venda.
Nostrum. Menjars per emportar-se.
El caliu dels cables,
de les muntanyes de vidres,
dels autobusos en processó
-erugues dels pins urbans-
de les maletes de ciutat,
boscos de persones inquietants.

Veig un home embarassat.
Rastes i perruques es fan la guitza.
Giro per Balmes,
enfilo i afilo el carrer.
Més endavant, l’Hostal Neutral
-per fi alguna cosa neutral.
No sóc dona de flors, jo.
Dibuixos de pedra,
maduixes de plàstic,
bicicletes deformes.
Enyoro les voreres en guaret!
Deixa’t portar, Sensualove.
Giragonses.
COL
ECT
IVA.
Roxy i CalvinKlein queden per sopar.

Continuo per Rambla Catalunya.
Ell em torna a mirar.
Somriu del tot, recolzat en un fanal.
“Tinc gana”.
És cert. Els dimarts urgents,
ja se sap...
Un cotxet travessa el carrer,
degoten tones de melmelada.
Allà diu Oportunitats. Quines?
I Casa Viva. On?
Ell ara m’observa.
Mig somriu, estirat en un banc.
“Aquí, al meu costat, sempre,
A qualsevol lloc, enlloc. Com tu”.

Arribo a Plaça Catalunya.
Servired. Sospiro fons,
m’hi agafo fort. Instants casuals,
vides transparents.
A Ciutat.

Ell ja no hi és. Jo tampoc.

16 de setembre 2010

sota els estels

Tu i jo,
complidors de somnis...
i de cada somni,
un triomf:
la lluita per la llibertat continguda.

Demà t’abraçaré, amor meu,
sota els estels,
i que ens vegi el món,
i la lluna,
i que canti el vent
entre les meves cuixes
i les teves mans.
Perquè demà, amor meu,
serem reals.

08 de setembre 2010

esquitxos

Deixo aquí tres poemes d'un amic que aviat publicarà el seu blog:


Golut
Glopejo amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.


Alquímia
Evaporant el meu jo,
condensant-lo gota a gota
i baixant en espiral,
sol per l'alambí,
conformo una dosi
llesta per inocular-te.


Camins
Cap a tu.
Nu, sense urgències,
acaronant el desig
contingut del futur.
A quatre mans,
cap a tu.

30 d’agost 2010

agost

ara que encara sóc
arran de mar
i que no tinc cap altra vida
que la meva,
veig i sento els vaixells,
impossibles, i la pluja
d'aquest agost
que no s'acaba mai més
però que no vull
que s'acabi mai...
I només petons blaus
damunt la sorra

14 d’agost 2010

el teu nom

Escric el teu nom només per escriure’l,
perquè no te’l puc dir
en la mesura en què vull,
a cau d’orella,
fluixet,
arrossegant-te les lletres,
mossegant-te la pell.

Que no vingui ningú
i em xiuxiuegi el teu nom
com si en fos propietari,
que no el pronunciïn en va.

Profanar-lo, en la mesura justa,
dir-lo, cridar-lo, escampar-lo...
Quan siguis amb mi,
emmudiran les veus,
i, perdut, el buscaràs
entre els plecs
dels meus sentits.
Fluixet,
com més t’agrada a tu.

05 d’agost 2010

cançó per a una filla

Non, non,
vine, vine son.

Ai la meva filla
sola en l'alta nit,
dimonis jugaven
a ditperati.

Ai la meva filla,
òrfena de son,
ton paret et cerca
per un raig de sol.

Ton pare et cercava
pel crit de la sang,
es dreçaven totes
les ones del mar.

Ai la meva filla,
soledat del bres.
Colomes volaven
camí del no-res.

Non, non,
vine, vine son.


Josep Maria Llompart