La dona que mor a Florència ha vingut gairebé de casualitat. Treballa en un supermercat; és molt morena i avui porta els llavis vermells i un vestit verd, molt ajustat i molt curt. Les tires de les sandàlies se li claven als peus, hi té mal, però haurà d’esperar-se al costat d’una estàtua molt gran que hi ha a la Galleria dell’Accademia perquè ha quedat amb aquell noi de l’anunci del diari.
Quan entra, li dol el preu i pensa que potser no valdrà la pena. Avança pel passadís i de cop i volta el veu, és allà, amb la mirada perduda, esplèndid, fort, l’espera. Has trigat molt. Ho sé, ara m’adono.
La dona se’n penedeix d’haver-se pintat els llavis tan fort i de sobte se sent vulgar amb aquell vestit verd i les sandàlies negres, de taló. Mira de baixar-se la faldilla, inconscientment es deixa anar la cua, tan tibada, i amb un gest mou la melena llisa i negra. Ara estàs molt més bé. Ho sé, em sento millor. Seu al banc, s’observen, molta estona. És hora de tancar i ella ha de marxar.
Torna l’endemà i així molts dies, setmanes, i mesos. Ell també pateix, sempre envoltats de gent. Ja no n’hi ha prou amb la mirada, falten els gestos, les carícies, els petons, la calor dels cossos. La dona és a la caixa del supermercat i no pot pensar en res més. Ell tampoc. Necessiten una nit, el silenci, la intimitat, la complicitat.
Arriba per fi. Ella s’hi acosta, i l’abraça. Ell sembla fred, s’esforça, mou un braç, intenta abraçar-la també però és massa fort i la dona que mor a Florència cau a terra, desagnada, ferida d’amor. El David plora, sol, sense consol.
5 comentaris:
Crec que ja es hora que et faci jo un comentari... Genial
M’ha fet reflexionar molt, és un fragment (si és que ho és) molt intens... Gràcies, a vegades aquests detalls durant el dia valen molt la pena.
Gràcies maca, no sé ben bé si és un fragment, però sí que forma part d'alguna cosa.
Ptns
quan he llegit el títol he pensat "Florència - David". Per això no m'ha sobtat el final... quina ràbia... això de l'associació de paraules m'ha esgarrat la sorpresa...
M'ha agradat moltíssim...
Gràcies Patri, és un relat que té més de 10 anys però li he tret la pols i el vaig penjar ahi perquè la primavera sempre em fa pensar en el meu viatge a Florència.
Gisela, tens raó amb això de l'associació de paraules, potser es pot llegir més com un joc de pistes, de fet així em vaig sentir quan el vaig veure, com si hagués passat una ginkana i al final el premi, el David.
Bona nit, maques
Publica un comentari a l'entrada