20 de març 2009

l'home que és músic, i mestre


A través del seu blog, l'home que és músic, ara, al cap dels anys –qui m’ho havia de dir- s’està tornant el meu mestre i, sense ell saber-ho, m’incita a tornar a tenir 20 anys...tot i que penso que no cauré en el parany de l'eterna joventut...

Us desitjo que gaudiu escoltant aquests ulls de Filio tant com ho he fet jo, i per això també us regalo una imatge del color dels ulls -preciosos- de la meva filla.

Si me miran tus ojos, vuelo con la esperanza
Si me miran tus ojos, claros como mañanas
Si me miran tus ojos, no encontraré palabras
Si me miras, si me abrazas

Si me miras, para volver el camino andado
Si me miras, me encontraré fresco, renovado
Si me miras, podré gritar a los cuatro vientos
Que lo espero, que lo intento

Será que en tus ojos puedo ver
Lo que antiguamente fue
Lo que nunca de mi niño rescaté

Será que se vuelve a repetir
Cada historia por vivir,
O tus ojos me devuelven lo que pierdo, lo que fui
Con tus ojos me devuelves lo que pierdo, lo que fui

Si me miran tus ojos, muere la desventura
Si me miran tus ojos, cobra sentido el sueño
Si me miran tus ojos, vuelvo a tomar altura
Si me miras, si te tengo

Si me miran tus ojos, es un jardín el mundo
Si me miran tus ojos, siento avanzar mi paso
Si me miran tus ojos verdes, claros, profundos
Si me miras, si te abrazo

Alejandro Filio

8 comentaris:

Patricia Montañés ha dit...

i quins ulls que té la Berta !

Gisela Romaní i De les Heres ha dit...

a mi els ulls blaus em fan perdre el nord... Me n'enamoro... ja sé que sembla un tòpic molt típic, però m'encanten...

Núria Talavera ha dit...

si ho dic jo potser queda malament però... la meva filla té uns ulls infinits, oi? :-)

Núria Talavera ha dit...

ai, no havia acabat... per això em va enamorar aquesta cançó, de seguida vaig pensar en ella. Ja està, un petonet per a totes dues i bona nit.

acollida inter ha dit...

Sens dubte els ulls de la Berta són uns bonics ulls que volen menjar-se el món. Una abraçada.

Joan Calsapeu ha dit...

La nostra filla també té uns ulls així: és com si un tros de cel li hagués caigut a la cara.

Núria Talavera ha dit...

M'agrada la metàfora, Joan, és com si poguessis volar o nedar-hi a dins... jo, a vagades, fins i tot m'hi perdo :-)

Núria Talavera ha dit...

ep... vEgades ...