27 de març 2009

l'home que comença de nou

Una idea em ronda pel cervell fa setmanes. Però, com totes les que em travessen la massa gris a diari, deixo que vagaregi pels llocs més recòndits, que s’instal•li poc a poc dins el meu cap i que, finalment, es converteixi en una obsessió quotidiana, fins al moment que ha de prendre forma real i s’ha de materialitzar en alguna acció concreta, en un pensament particular o en una iniciativa específica, com ara comprar-me un pinzell nou, decidir si realment em cau simpàtic el nou veí o bé desfer la bufanda de mitja que vaig teixir l’any passat, perquè em va quedar massa ampla i enguany la vull llarga i estreta per embolicar-me-la al coll en dues o tres voltes. Si no ho faig, em tornaré boig.

Malgrat tot, he de reconèixer que res no és comparable a Ell.

Ell hi és i no hi és. Més aviat no hi és, fa temps que no, realment. Els àpats o les fotografies dels viatges omplen les nostres converses quotidianes. Quan va començar aquest camí sense retorn? Cada vegada que miro enrera buscant l’origen de la pèrdua, la pèrdua de les nostres paraules compartides, trobo cents d’anècdotes, imatges sostingudes per fotografies antigues, records i emocions on s’entremesclen les baralles, els matins de primavera i algunes nits de solitud, però cap rastre de les paraules. Potser mai no han estat amb nosaltres; a vegades començo a dubtar-ne, a admetre que només van ser una mena de miratge dins la meva percepció distorsionada –he de creure- de la realitat.

Finalment em nego –com sempre- a deixar-me guanyar per l’oblit o el desànim. Capbussar-me una vegada i una altra en el passat ha esdevingut la meva gimnàstica de cada dia, a la recerca del tresor perdut, tal vegada oblidat, sí, però mai inexistent, no real o somniat. I per mirar de trobar el que no hi és, per intentar discernir entre la realitat i la ficció, per tornar a començar de nou, busco la solució als meus problemes, en una temptativa una mica desesperada, ingènua i agosarada, a la recerca dels mots pronunciats una vegada.

4 comentaris:

Patricia Montañés ha dit...

No sé si he entès bé el text, però hi ha una frase que si que entenc:
Capbussar-me una vegada i una altra en el passat [...]
Segons la meva manera de veure les coses és el pitjor que es pot fer, mirar enrrere una i una altra vegada, perquè et prohibeix seguir endavant... I tot i que jo potser no tinc gaires experiències d'aquestes, sé que de vegades és millor no fer del passat la teva "gimnàstica de cada dia" sinó fer que sigui la teva "gimnàstica de cada un temps".
Un petó

Núria Talavera ha dit...

Dee fet jo tampoc sé si l'entenc prou, Patri, perquè no et pensis que aquests homes i dones que corren pel meu blog m'ho expliquen tot... o sigui que jo només escric el que interpreto. Mirar enrere suposo que et pot ensenyar coses... si no es converteix en una obsessió...

Petonets, i gràcies pel comentari
Núria

Mireia ha dit...

HOLA , t'he descobert al blog d'en Joan, si t'agrada la literatura ja passaràs pel Eacó de la solsida. Jo t'hi enllaço ara.

Núria Talavera ha dit...

Gràcies per la visita, Mireia. Acabo de visitar el teu blog i m'he quedat parada del munt de visites i seguidors que tens en tant poc temps que fa que has començat!! felicitats, t'enllaço i ens llegim.