Feia dies -o setmanes, o mesos, o potser fins i tot un any- que volia parlar del llibre del Ricard Garcia, De secreta vida. I ara, quan ja molta gent ha dit la seva, doncs em sembla que puc recordar la tertúlia que vam fer amb ell al club de lectura i com ens va agradar i vam gaudir d'aquest poeta que tinc tan a prop, per sort meva.
Què ha estat per a mi De secreta vida?
• Una mirada a allò que m’envolta, una mirada diferent, com si després d’haver llegit cadascun dels poemes hagués de tornar a tenir en compte les olors, els colors, els sorolls... tots els meus sentits, adormits, es posen en funcionament una altra vegada... “la vida exterior”, com diuen els que han comentat el llibre del Ricard, a la primera part, “Geografia”.
• Intimitat, paraules per al lector, xiuxiuejades a cap d’orella, descobrint-me secrets, dient els mots en veu baixa.
• El triomf de la prosa poètica, que m’encanta i em fascina...
• He vist com un escriptor que parla de muntanyes, vinyes, ocells, arbres, dies, minuts, mesos i anys ha fet que dies, minuts, mesos, anys, muntanyes, vinyes, ocells i arbres es moguin i ballin i visquin vides com la meva davant els meus ulls fixats en les lletres estàtiques.
• Tornar-me a trobar amb La Muntanya de l’Ànima (de Gao Xingjian) en versió penedesenca, o garcianenca per dir-ho d’una altra manera, una versió del que és una vida, plena de colors, olors i sons, com he dit abans, i que em parla a mi, que sóc jo però que també sóc tu (No saps on et porta el camí que camines, Llast, p. 24). Com m’ha agradat la tria del pronom! I quantes coses –i cossos- sóc jo, que desconeixia...
• I una altra mirada al que hi ha dins, dins del cos, dins de la nineta dels ulls, dins del moll de l’os, a tocar dels budells, una mirada a tot allò que ens alimenta, al cor que et menjaries de viu en viu, si no fos perquè tant de dolor se’t faria insuportable. I això ho dic perquè quan obres la vida, és difícil tornar-la a tancar sense que res hagi canviat, i, tot el que s’ha trencat en llegir aquesta segona part De secreta vida, ni un déu ni un home ni una dona no ho podran refer.
I aquesta és la força de la paraula.
5 comentaris:
Núria, no sé que dir... Per mi és molt important i encoratjador saber que a algú li han estat útils les meves paraules i que allò que he escrit –com tu expliques- ho ha fet seu.
Moltes i moltes gràcies per aquest post tan generós amb 'De secreta vida'.
No n'havia sentit a parlar.Me l'apunto per la meva lectura personal.
Gràcies a tu, Ricard, ja he vist el post del castell de cartes.
Sí, Maria, aquest també te l'has d'apuntar i espero que et sorprengui i t'agradi tant com a mi.
Prenc nota també d'aquest llibre.
Tal com l'has presentat, promet força.
Gràcies per compartir aquestes sensacions i aprofito des d'aquí per felicitar a Ricard Garcia.
Gràcies per la visita, Assumpta, i sí, el recomano molt perquè a mi em va desvetllar d'alguna manera.
Publica un comentari a l'entrada