Mentre acabo aquest llibre, que m’està fascinant i del qual –algun dia- m’agradaria fer un comentari, us deixo uns fragments, per anar-hi pensant:
“Estava sola. Agafava l’autobús sola, passejava per la ciutat sola, anava a comprar sola i també bevia sola. Fins i tot quan estava amb el mestre em sentia igual que abans, quan anava sola a tot arreu. Si estava tan sola amb el mestre com sense ell, podria semblar que no necessitava la seva companyia, però quan el tenia al costat em sentia més completa. Era una sensació curiosa, com si m’hagués comprat un rellotge nou i no li volgués treure l’adhesiu transparent que protegeix el vidre.”
"Suposo que ens vam continuar veient perquè teníem moltes coses en comú, i no només pel que fa a gastronomia: també teníem el mateix concepte sobre la distància que hi ha d'haver entre dues persones. Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meva edat".
Hiromi Kawakami: El cel és blau, la terra blanca
4 comentaris:
té molt bona pinta... espero la teva ressenya :-)
No m'he llegit res d'en Kawakami però fa bona cara. A veure que ens expliques...
sí, a veure si les vacances de nadal (tan llargues que tenim els mestres :) em permeten llegir una miqueta.
Hola Núria, sóc Toni. He arribat a la teua pàgina per casualitat, buscant coses de Kawakami i he vist que parlaves de fer-ne un comentari. Curiosament acabe de penjar un comentari en el meu bloc. A mi també em va agradar molt el llibre. Si voleu pegar-hi una ullada, l'adreça és //blocdelcal.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada