La mateixa lluna que van veure els homes prehistòrics, o Plató, o Juli Cèsar, i que Armstrong va trepitjar, és la que ara tal vegada està mirant la Núria i d'aquí uns moments jo mateix que li vaig a donar una ullada... Fa una mica de basarda pensar-hi, no?
11 comentaris:
Ei, fes-me lloc en aquest espai magnífic que és la... lluna!!!! M'agrada, la necessito cada vespre. Una abraçada!
oi que sí? a mi també m'agrada, em connecta amb moltes coses i persones.
Abraçada per a tu!
Ja l'he vist^-^!
Ara pujo...
La mateixa lluna que van veure els homes prehistòrics, o Plató, o Juli Cèsar, i que Armstrong va trepitjar, és la que ara tal vegada està mirant la Núria i d'aquí uns moments jo mateix que li vaig a donar una ullada... Fa una mica de basarda pensar-hi, no?
Puntual a la seva cita, com sempre.
Ella, consol de molts pensaments,no ens falla mai.
M'agrada perdre'm mirant la lluna.
Ens hi veurem.
=)
ostres, Òscar, potser sí però també sensació de continuïtat, m'agrada pensar-ho...
Ens ho vam passar bé, oi? a la nostra nit a la lluna... fins una altra lluna plena :)
La lluna, sempre tan evocadora. Ací et deixe un regalet:
Capoll que esclata,
nit sense fil.
La lluna,
l'únic destí.
contingut i preciós, gràcies!
Em feu lloc? jo també vull venir una bona estona allà dalt! La Lluna plena em dóna vitalitat.
Joana
I tant! com si estiguessis a casa teva :)) Pensa que jo m'he imaginat alguna vegada donant-hi voltes pujada a l'escombra :)
Publica un comentari a l'entrada