21 de desembre 2009

El primer estel

Començo a albirar el camí, de la mà d’aquests versos de Vinyoli. La meva sort -segur- la busco jo, i sí, és cert que, malgrat la nit que m'envolta, n’estic plena, de pressentiment i de futur lluent. Bon dia, vida:


EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli

6 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

En fi, poques coses a dir. Celebro veure que queden lectors de Vinyoli.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Sempre ens queda Vinyoli, sempre tornem a Vinyoli. Un poema preciós, dels que et fan sospirar un cop llegits.

maria ha dit...

La poesia pot arribar a ser molt bella...

Núria Talavera ha dit...

Potser m'hauria d'avergonyir però tot just acabo de començar a llegir aquest poeta ... en fi, mai no és tard, oi?

Ed Wind ha dit...

Hola Núria,
jo vaig descobrir Joan Vinyoli l'any passat, treballant com a mestre a Santa Coloma de Farners, població on ell estiuejava molt sovint. De fet, la biblioteca municipal d'allà porta el nom del poeta. I, curiosament, també em va cridar l'atenció el mateix poema que a tu. Buscant informació sobre aquest "El primer estel" a internet, he arribat al teu bloc. M'agradaria conèixer breument quina interpretació en fas tu, per veure si coincideix amb la meva; ja saps que a vegades la poesia enlluerna sense saber del cert si n'has desxifrat el missatge... Merci!

Núria Talavera ha dit...

Hola Eduard,

ostres tu, això d'interpretar la poesia és ben difícil, a vegades només cal gaudir-ne i prou, oi? A mi el que m'agrada d'aquest poema és que em transmet esperança ("la muntanya del fons") i m'esperona a continuar malgrat els entrebancs de la vida, que a voltes és fosca i difícil("una vida auroral sempre futura que és ara sols nit"). També m'agrada que no hi hagi victimisme, sinó al contrari ("és bo no tenir sempre el que volem"), així podem desitjar, què seria la vida sense desig?, "no ens hem de plànyer de la nostra sort", hem d'anar endavant, seguint el primer estel, malgrat que acabi desapareixent, ens haurà deixat el seu rastre de llum :)

i això és el que jo entenc, més o menys...