Cèlia seu a la taula del mig

M’agrada molt escriure aquest comentari sobre el llibre de poesia A la taula del mig, de la Cèlia Sànchez-Mústich (Editorial Moll, col•lecció Balanguera) per diverses raons, entre elles perquè acaba de rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2010, dins la categoria de poesia, i aquesta pot ser una bona manera de felicitar-la, però també perquè és un recull de poemes que em va recomanar un amic i que em va captivar quan el vaig començar a llegir, tant que no he pogut evitar tornar-hi diverses vegades sobre alguns dels poemes -Reserva natural, Insubmissió, A la taula del mig- i alguns dels seus versos “L’una a espatlles de l’altra/tristesa i eufòria/s’enfilen dalt de tot/de les carrosses en pal/buscant un cos entre la multitud/un sol cos per a totes dues/urgent, el meu. Li fan senyals”.

Podria ser quelcom generacional, sens dubte, el fet que la veu de l’autora faci visibles sensacions i moments quotidians amb aquella lucidesa que proporciona el fet de situar-se, tal com diu el títol del llibre, A la taula del mig, és a dir, al centre de la vida, “quan no tot el temps és memòria, i quan ja ha deixat de ser un costum parlar del futur”, explicita a la introducció l’Esther Zarraluki. És una veu propera, una primera persona, a voltes plural, que omple el lector, la lectora, de preguntes profundes i d’una certa inquietud existencial “¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l’atzar?”, no pas perquè es tracti de poemes plens de preguntes, sinó més aviat al contrari, perquè hi trobem força respostes.

Trobo molt interessant, també, la metàfora que fa servir Sànchez-Mústich: la casa, la taula, les fotografies d’éssers estimats, la llar…observar i escoltar des de l’interior de nosaltres mateixos: “Tots hi són, a les taules del costat./ No els amoïna que jo els pugui sentir/potser perquè ignoren/que he vingut per sentir-los,/paràsit voraç i benigne/de l’arítmic cor de veus,/agusant l’orella, desviant els ulls/espectadora d’incògnit/d’un teatre de contraban.”

Tot i que mai no sabrem del cert quina és la intenció de les paraules dels poetes, és ben cert que cada lectura comporta una nova creació de l’obra i és per això que us convido a re-crear per vosaltres mateixos aquesta breu, concisa i captivadora obra de la Cèlia. Desitjo que us agradi.