04 de maig 2010

Cèlia seu a la taula del mig


M’agrada molt escriure aquest comentari sobre el llibre de poesia A la taula del mig, de la Cèlia Sànchez-Mústich (Editorial Moll, col•lecció Balanguera) per diverses raons, entre elles perquè acaba de rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2010, dins la categoria de poesia, i aquesta pot ser una bona manera de felicitar-la, però també perquè és un recull de poemes que em va recomanar un amic i que em va captivar quan el vaig començar a llegir, tant que no he pogut evitar tornar-hi diverses vegades sobre alguns dels poemes -Reserva natural, Insubmissió, A la taula del mig- i alguns dels seus versos “L’una a espatlles de l’altra/tristesa i eufòria/s’enfilen dalt de tot/de les carrosses en pal/buscant un cos entre la multitud/un sol cos per a totes dues/urgent, el meu. Li fan senyals”.

Podria ser quelcom generacional, sens dubte, el fet que la veu de l’autora faci visibles sensacions i moments quotidians amb aquella lucidesa que proporciona el fet de situar-se, tal com diu el títol del llibre, A la taula del mig, és a dir, al centre de la vida, “quan no tot el temps és memòria, i quan ja ha deixat de ser un costum parlar del futur”, explicita a la introducció l’Esther Zarraluki. És una veu propera, una primera persona, a voltes plural, que omple el lector, la lectora, de preguntes profundes i d’una certa inquietud existencial “¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l’atzar?”, no pas perquè es tracti de poemes plens de preguntes, sinó més aviat al contrari, perquè hi trobem força respostes.

Trobo molt interessant, també, la metàfora que fa servir Sànchez-Mústich: la casa, la taula, les fotografies d’éssers estimats, la llar…observar i escoltar des de l’interior de nosaltres mateixos: “Tots hi són, a les taules del costat./ No els amoïna que jo els pugui sentir/potser perquè ignoren/que he vingut per sentir-los,/paràsit voraç i benigne/de l’arítmic cor de veus,/agusant l’orella, desviant els ulls/espectadora d’incògnit/d’un teatre de contraban.”

Tot i que mai no sabrem del cert quina és la intenció de les paraules dels poetes, és ben cert que cada lectura comporta una nova creació de l’obra i és per això que us convido a re-crear per vosaltres mateixos aquesta breu, concisa i captivadora obra de la Cèlia. Desitjo que us agradi.



5 comentaris:

Joan Calsapeu ha dit...

M'hi apunto! Fa un parell d'anys la Cèlia va recitar a Premià de Dalt i, ase de mi, em va passar per alt. Però aquest feixet de versos no se m'escaparà.

Cèlia Sànchez-Mústich ha dit...

Gràcies, Núria. I Joan. De premis, n'hi ha de moltes classes. El Serra d'Or dóna un gustet especial... Però que en un bloc parlin dels teus poemes (i més en els termes en què tu ho has fet, Núria)també és un premi, i ben reconfortant. I si bé pertany a una categoria diferent de premis, no és pas inferior a cap altre.
Salutacions als teus lectors i còmplices!
Cèlia

Sandra D,Roig ha dit...

Núria! tens un premi al Papallones en la llum!
:)

Mireia ha dit...

Mira, volia regalar un llib re de poesies a una amiga i, donada la meva ignorància en la matèria, no sabia quin triar, així que JA SÉ QUIN REGALARÉ. Gràcies

Núria Talavera ha dit...

Gràcies pels comentaris, no havia dit res fins ara perquè he estat malalta.

Cèlia, encantada del teu pas per aquest blog, una abraçada.

Joan, Mireia, sobretot que no se us escapi, de veritat, un plaer llegir-lo, ja ho veureu ;)