24 de maig 2010

tendresa

Si et puc imaginar,
tot recupera el sentit,
la forma del teu rostre,
el color dels teus ulls,
el tacte del teu silenci…
En tu, tot el que és dispar és lluny,
i el que és absolut
roman amb mi.

7 comentaris:

Diego ha dit...

Lo voy ha secuestrar, y lo voy ha hacer mio, un abrazo

joanfer ha dit...

Doncs fes el possible per imaginar-te'l. Salta a la vista que val la pena... ;)
Petons!

Núria Talavera ha dit...

jajaja, no he de fer gaire esforç, Joan ;)

petonets també

Ciscu ha dit...

Et felicito pel poema! És preciós!

Núria Talavera ha dit...

gràcies maco!

onatge ha dit...

Ai la tendresa...!
De vegades en l'eco
del propi silenci
imaginem la carícia
amb tendresa que
amb el pas del temps
s'ha fet fruit només
a la nostra imaginació...
Però sempre retornem
a la tendresa absent...

Una abraçada des del far.
onatge

Núria Talavera ha dit...

onatge, moltes gràcies pel teu comentari ple de bellesa poètica... et retorno l'abraçada des de les vinyes del Penedès ;)

Núria