Si et puc imaginar, tot recupera el sentit, la forma del teu rostre, el color dels teus ulls, el tacte del teu silenci… En tu, tot el que és dispar és lluny, i el que és absolut roman amb mi.
Ai la tendresa...! De vegades en l'eco del propi silenci imaginem la carícia amb tendresa que amb el pas del temps s'ha fet fruit només a la nostra imaginació... Però sempre retornem a la tendresa absent...
7 comentaris:
Lo voy ha secuestrar, y lo voy ha hacer mio, un abrazo
Doncs fes el possible per imaginar-te'l. Salta a la vista que val la pena... ;)
Petons!
jajaja, no he de fer gaire esforç, Joan ;)
petonets també
Et felicito pel poema! És preciós!
gràcies maco!
Ai la tendresa...!
De vegades en l'eco
del propi silenci
imaginem la carícia
amb tendresa que
amb el pas del temps
s'ha fet fruit només
a la nostra imaginació...
Però sempre retornem
a la tendresa absent...
Una abraçada des del far.
onatge
onatge, moltes gràcies pel teu comentari ple de bellesa poètica... et retorno l'abraçada des de les vinyes del Penedès ;)
Núria
Publica un comentari a l'entrada