L’home que s’escolta a si mateix

Avui l’han vist i l’han sentit, a l’home que s’escolta a si mateix. Potser fa riure una mica, és cert, perquè mentre parla i fa veure que contesta la pregunta d’una alumna, infla el pit i somriu lleugerament pensant, tal vegada, en la seva veu harmoniosa i profunda, mentre l’alumna l’observa amb ulls oberts i, el neguit de ser davant seu, la fa moure’s d’una banda a l’altra, recolzant el pes del seu cos ara en aquest peu ara en aquest altre, incòmoda tal vegada per la poca atenció que en realitat rep d’aquest personatge.

L’home que s’escolta més a si mateix que a ningú altre porta el cabell negre, tenyit, a l’alçada de les espatlles gairebé, i és alt, i ferm, i en un altre temps era atractiu i jove, però, ai las, això era en un altre temps, perquè ara ja és gran, i sorrut, i molt vulnerable. Potser per això, quan es posa davant dels alumnes mou el cap, i deixa caure les parpelles fins a l’alçada del melic, i fa sortir del seu coll una veu greu i melodiosa, que fa posar els pèls de punta al bidell que l’escolta des de fora de l’aula, i mou les mans davant seu com si lluités amb tot de molins de vent, i així, disfressat de Quixot, entoma les classes cada hora de cada dia de cada setmana de cada curs des de fa una pila d’anys.

la dona que recull roses

la dona que recull roses no sóc jo, només és l'ombra d'un pensament fugisser que un dia vaig tenir. I aquesta és la rosa que la meva filla ha fet per a nosaltres, avui no ens cal res més.

Isabel-Clara Simó al Club de lectura

La dona que està lligada a la paraula

El dijous 28 de maig al club de lectura de la biblioteca de Sant Sadurní tindrem el luxe de comptar amb la presència de la Isabel-Clara Simó per comentar amb ella el seu llibre La Salvatge, obra guanyadora del premi Sant Jordi de novel·la l'any 1993. Hi esteu tots convidats; serà, com sempre, a dos quarts de vuit del vespre.

I aprofito, també, per recomanar-vos com a excel·lent regal de Sant Jordi el que ja m'ha arribat a mi: Els racons de la memòria, de la mateixa Isabel-Clara. Malgrat el que podríem deduir del títol, no es tracta ben bé d'un llibre de memòries, ni d'una autobiografia, cosa que ja s'ocupa de deixar molt clara la mateixa autora a la introducció: m'ha semblat que la meva vida seria una tabarra insuportable per a qualsevol lector. El que fa és retre un homenatge a les persones que ha conegut al llarg de la seva vida, no a totes, aclareix, però sí a les que més petjada m'han deixat.

Un llibre que m'està apassionant a mesura que m'endinso en tots els personatges que la Isabel-Clara va retratant amb la lucidesa, enginy i destresa que penso que caracteritzen la seva obra. Potser que en torni a parlar després de la seva visita, oi?

la dona que parla del matrimoni

l’Anne Waldman és la dona que parla del matrimoni, una veu poètica molt potent dels Estats Units, i jo tot just la vaig descobrir el 2004, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona. M’agrada pensar que tot això i més podria ser cert:

Estèreo

El matrimoni matrimoni és com dius tot tot en estèreo estèreo (...). La nit és un apartament. Vol dir matrimoni. (...) Quan estiguis casat casa hi haurà regals bonics per a la cuina cuina de vegades dos de cada cosa. Tot és nou de trinca trinca. Tasses de cafè exprès, una safata finesa, un rellotge, una estora, peces d’Art. (...)Necessites necessites correuelectrònic correuelectrònic separat separat. (...) Quan estiguis casat casat tindràs relacions sexuals sexuals sense retard retard. (...) Ho sentiràs tot dues vegades, per les teves orelles i per les orelles de l’altre. (...) Pots obrir comptes conjunts quan estàs casat. El matrimoni no és garantia contra la depressió. Un rebuig no és garantia contra res. El matrimoni no és garantia contra la resolució. La revolució és una paraula paraula difícil. Aquí, em sents? El matrimoni és més dolç més dolç del que penses. Pensa.

De Marriage: A sentence(2000)

(a la fotografia, un dels matrimonis que més han desvetllat la meva curiositat, la Frida Kahlo i el Diego Rivera)

la dona que m'envia aire per respirar

Exactament això, perquè, com molt bé citava el Ricard no fa gaire, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, i, en aquest cas, la dona que tot sovint m'envia aire -i moltes coses més- per respirar és una bona amiga. I doncs, em sembla el més bonic poder-ho compartir avui -14 d'abril, aniversari de la instauració de la Segona República- amb tothom qui tingui l'amabilitat de passejar-se per aquí:

Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.

La plaça del Diamant, cap. 14

jo cant sa lluna i s'estrella

Avui només tinc el cos per escoltar això, wa yeah!

la dona que es passeja per les Tierras Altas

Hi ha una dona que es passeja per les Tierras Altas en un escarabat vermell lluent per fora, després d’haver deixat enrere Tuxla i el Cañón del Sumidero. La carretera que enfila cap a San Cristóbal de las Casas és molt sinuosa però està en força bon estat.

Ha triat aquest mitjà de transport perquè la furgoneta que conduïa aquell a qui deien “El mono” es va espatllar. O més ben dit, “El mono” es va quedar amb la palanca del canvi de marxes a les mans i quan la dona li preguntà quan trigaria a reparar-la, l’home contestà ahorita mismo está, la qual cosa no volia dir res, res en absolut; i ella tenia pressa, molta pressa. De manera que es va dirigir a l’estació camionera, però el primer camió que sortia cap a San Cristóbal –un bus de segona classe, atrotinat, amb algun impacte de bala i de pedres als vidres- també semblava portar retard, malgrat l’avís que es podia llegir al boleto del passatger: favor de presentarse en el punto de salida con un mínimo de 15 minutos antes de la hora de salida indicada en el boleto. Aquesta mena d’indicacions constituïen un misteri per a la dona que es passeja per les Tierras Altas. Per què calia aquesta antelació si tots, absolutament tots, els camions que havia agafat fins llavors sortien tard?

Així doncs, l’única opció que quedava era el transport privat en cotxe, i ara no se’n penedeix gens perquè pot conduir amb la finestra oberta i respirar fons mentre passa per la carretera que la porta fins a San Cristóbal i quan la detenen als controls militars pot aixecar el seu braç europeu i somriure amablement als adolescents que aixequen les metralletes a l’alçada dels seus atributs masculins per deixar clar que poden disparar quan vulguin fer-ho perquè ells són molt homes -encara que joves- i en veure la dona també jove i maca deixen a terra el cordill que sostenen per aturar els pocs vehicles que circulen per aquelles contrades, sense saber que aquella dona potser el que més desitja és engegar-los un tret o millor encara, enviar-los a l’escola i acabar amb aquella bogeria.

Quan arriba, sense treure la maleta del cotxe, apressa el pas i entra a la Catedral, on en aquell moment se celebra l’homenatge al Samuel Ruiz, bisbe i teòleg de l’alliberament, mediador de la causa zapatista davant el govern, el padrecito.

Després de la cerimònia, la dona que es passeja per les Tierras Altas s’ha instal•lat a l’Hotel Santa Clara i ara sopa en un local que hi ha a prop. Un dels nens petits que ronden per les taules s’asseu amb ella, li ensenya un dibuix i s’acaba amb fam de vergonya les restes que han quedat al plat. I la dona s’agafa les mans per sota la taula i pensa, pensa en el poc temps que falta per tornar a trobar el subcomandante i caure en la seva tendresa.