Entraré al banc
dels pensaments captius
i en raptaré un, el més valuós.
L'observaré,
en tindré cura,
el guariré i,
en acabat,
el tornaré,
però ni ell ni jo
serem mai més iguals.
Ja veig que li trauràs tot el suc, al pobre pensament(encara que el guareixis)... Ell també s'haurà quedat una part de tu...Tot el que hi hauràs deixat en l'esforç. Petonets.
M'ha fet pensar en el Petit Príncep i la flor del seu planeta. Evidentment, l'un creix amb l'alte i mai tornen a ser els mateixos. Estem en una metamorfosi constant, tot i no ens n'adonem...
7 comentaris:
No sereu mai més iguals, és cert, sereu millors.
Tu, per haver guarit el pensament més valuós.
I ell, per haver-te conegut.
Ja veig que li trauràs tot el suc, al pobre pensament(encara que el guareixis)...
Ell també s'haurà quedat una part de tu...Tot el que hi hauràs deixat en l'esforç.
Petonets.
Però ja no serà un pensament... serà una realitat, oi?
M'ha fet pensar en el Petit Príncep i la flor del seu planeta. Evidentment, l'un creix amb l'alte i mai tornen a ser els mateixos. Estem en una metamorfosi constant, tot i no ens n'adonem...
Com sempre, els teus vesos genials!
Gràcies!!! sí, metamorfosi constant... jo no paro ;)
bon cap de setmana
Per sort, mai més serem iguals. La metamorfosi sovint no és nota perquè va sincronitzada, però hi és, a tot arreu.
sincronitzada? amb q? amb l'univers?
Josep! t'hi has fixat q a la foto no se't veuen els ulls? ;-)
Apa bona nit, q jo ja dormia!
Publica un comentari a l'entrada