No descarto, algun dia, viure davant del mar.
Sortiré al balcó de bon matí
i observaré com el sol,
despullat de vergonya,
regalima sobre les onades
milers d'espurnes taronges,
disposades en fileres,
abandonades carícies de peixets daurats.
Portaràs el cafè, amb aromes coneguts,
i seurem de costat i no direm res...
perquè qualsevol paraula
serà de més.
12 comentaris:
Viure davant del mar és un dels meus somnis que algun dia faré realitat. Començar el dia llegint-he m'ha despertat de nou aquest desig.
Avui serà un bon dia, segur, i tu ja li has posat el primer granet de sorra.
Moltes gràcies.
el meu també... i sóc tan tossuda que ho aconseguiré :) Gràcies a tu!
El mar és una referència genial, però aquells que hi viuen a tocar cada dia descobreixen també altres coses no tan poètiques, sal, humitat...
Em quedo, doncs, amb les paraules i l'enyor del somni. Magnífic.
Bon any!
Bon any Joan! sí, ja ho sé, hi he viscut uns quants anys... és a casa meva i per això hi vull tornar :) no saps pas com es trobar a faltar el mar quan s'ha perdut...
Gràcies pel comentari
Ets molt afortunada Núria, si pots triar on viure, i triar fer-ho davant del mar...I poder sortir al balcó i enlluernar-te amb els reflexes del sol sobre les ones i veure com salten petites espurnes d'escuma blanca i confondre l'olor de mar amb la del cafè fumejant, contemplant el paisatge amb un silenci acompanyat...
Petonets.
Ui no puc triar pas ara però compto poder fer-ho abans d morir-me :-)
M'encanta la teva descripció!
Preciós. Jo també vull!!! però tan me fa si és davant del mar o en un prat ple de flors, de fet, el lloc és el de menys, no?
Un petonàs!
Clar q sí! espero q hagis tingut uns bons reis :-)
... perquè qualsevol paraula serà de més.
Ho comparteixo.
Amb mar o sense.
Ai, el destí...
jajaja!!! el destí ... i el cafè... què bons! no puc estar sense :)
Publica un comentari a l'entrada