Provant cosetes noves... a veure què us sembla... Aquest fragment forma part d'un text més llarg, ja se sap, ficció, literatura... i res més :)
1
A la masia tothom havia anat de cul. I a ella què li importaven les terres, els tractors, les granges i el seu tiet fent-se el graciós perquè no sabien entomar la mort, desgraciats sense sentiments, mentre la iaia es consumia en aquell llit envellutat, fosc i podrit. Quan li va donar la mà i va notar que era freda com el gel es va espantar, però la iaia encara va moure els llavis i li va fer un gest perquè hi acostés la seva orella. Nena, que hi hagi pau entre els teus tiets i el teu pare, maca, fes cas a aquesta pobra vella que s’està apagant com un llumí mal girbat. I tu, que ets intel·ligenta, no deixis que la Ricarda em remeni els asmaris de la casa, Èlia, nena, ajuda les teves ties, i no deixis que sigui ella la que em doni la medicació, que no em posi la mortalla, nena, que ni em miri. I quan va entrar la Ricarda plorant a l’habitació i li va sanglotar gairebé a la cara, la iaia Carme només va acabar de tancar els ulls i va moure la mà per tornar-se a quedar sola amb mi, que sóc la seva néta preferida perquè sóc la filla del seu fill predilecte, el més carinyós, el que més m’ha cuidat, el que més m’ha escoltat, el que més s’ha semblat al meu home, el teu avi, nena, que ni la teua mare va conéixer, o potser sí, uns mesos abans de morir-se, nena, bonica, no ploris per la iaia i et vull fer un encàrrec, has de cuidar del papa, que ja és gran i et vol molt, un paràs és, això és el que ha sigut per a tu, un paràs. No li tinguis en compte allò que va fer, ho va fer per tu, reina, els homes són així, i les dones els hem de confortar i obeir, no voldràs pas estar-hi per sobre, això mai, nena. Pensa que quan la meva mare va quedar sense marit només el seu sogre el va poder substituir, en tot maca, el va substituir, perquè què és una dona sense un home? una dona no pot portar les terres; les granges sí, mira la Ricarda que se’n surt prou bé amb els porcs, li deu venir de mena, no Èlia, no, que jo mai no dic les coses amb mala intenció, ja ho saps això, jo només vull que hi hagi pau entre tots, i quan em mori, perquè ja sé que falta poc, poquíssim, que vingui mossèn Carles i us trobi a tots junts i en bona harmonia, perquè tu saps que el papa té aquesta mena de nervis que ens van a tots per dins, a mi la primera, nena, però jo me’ls sé contenir i no se’m veuen, ni jo mateixa me’ls veig, però els tinc, els tinc, i el teu pare que no s’hi baralli amb el Dídac i la Ricarda, aquesta mossa m’espiava, Èlia, fins que el teu avi li va haver de parar els peus, com va fer sempre, perquè ell manava de veritat, de veritat... em canso de parlar, dona’m aigua, maca, així, ja està bé, tinc aquests reumes que no em deixen respirar bé, acosta’m aquell mocadoret, no, aquell no, el blanc, allà sobre la calaixera. T’agrada, ho sé, te la donaria però el que hi ha a la masia és de la masia, ho saps, no puc pas prendre-hi res, jo, o sí, què caram, encara sóc la mestressa, jo, i sé que la Ricarda ho llençarà tot, és una pobra noia, no té cap gust en res, i les seves filles són igual que ella, pobres noies, hi ha coses que no es poden canviar, el teu pare no pot amb elles, amb cap de les tres, nena, no us hi baralleu, per l’amor de Déu, continueu sent bons cristians, sou família, mossèn Carles ha d’arribar ara, que m’avisin, el teu pare, sí, és fora, que entri després de la Maria Encarnació, i aquella que no torni a plorar-me a sobre, he vist com mirava de reull el joier, Èlia, que no em prenguin res, me sents? I ara estima la iaia i veste’n, i digues a la Maria Encarnació que vingui, que no em trobo gaire bé. I això és el que va fer l’Èlia, un petó a la iaia i sortir i avisar la tieta Encarnació i pensar en allò que havia fet el papa i tota la pesca.
